dimecres, 31 d’agost del 2011

Jose Luís Sampedro es dirigeix als nostres caps de govern


Pense que pot ser interessant per a tots llegir aquesta carta de Jose Luís Sampedro als principals caps de govern: Zapatero i Rajoy. Ahi va:

Al Presidente del gobierno de España Y al resto de las señorías que portan la representatividad parlamentaria.
Señor presidente, permitanme dirigirme a usted para comentarle mis más profundas inquietudes que, por mi honor y conciencia, me impiden quedarme al margen de los hechos relativos a nuestra Constitución amenazada por una vergonzosa e imborrable mancha.
Habéis realizado un gobierno durante sus dos legislaturas en las que muchos podemos estar en contra o a favor de su gestión frente del ejecutivo que preside. Habéis cometido aciertos y errores, estos últimos desgraciadamente más numerosos en su último periplo presidencial. Sus gestiones pueden ser criticadas o avaladas desde todos los frentes que los ciudadanos deseen pronunciarse.
¡Pero que mancha de cieno sobre vuestro nombre -iba a decir sobre vuestro reino- puede imprimir esta abominable reforma constitucional! Por lo pronto usted decide reformarla mediante una llamada telefónica al señor Mariano Rajoy, presidente del principal partido de la oposición, tomando ambos la representatividad parlamentaria como un absolutismo de dos dirigentes, dando bofetada suprema a toda justicia. Y no hay remedio, España conservará esa mancha sobre su carta magna y la historia consignará que semejante crimen social se cometió al amparo de vuestra presidencia.
Puesto que ha obrado tan sin razón, hablaré. Prometo decir toda la verdad y la diré si antes no lo hace el tribunal con toda claridad.
Es mi deber: no quiero ser cómplice. Todas las noches me desvelaría el espectro de la ciudadanía que expía a lo lejos cruelmente ultrajada, una reforma que no ha decidido.
Por eso me dirijo a vos gritando la verdad con toda la fuerza de mi rebelión de hombre honrado. Estoy convencido de que la ciudadanía no ignora lo que ocurre, entonces ¿a quién denunciar este afrenta malhechora de verdaderos culpables sino al primer soberano de la carta magna, al Pueblo?
Ante todo la verdad acerca de nuestra carta magna y su proceso de reformarla.
Nuestra Constitución, nacida en 1978, promulga en sus artículo primero del título preliminar:
“España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político”.
Agentes externos a nuestro ámbito constitucional, la señora Merkel y el señor Sarkozy, han dictado los cambios que usted promulga, auspiciados aún si cabe por entidades externas y opacas a la ciudadanía, no sólo de nuestro Estado, sino del resto de los ciudadanos miembros de la Unión Europea.
Señor presidente del gobierno y señor presidente del principal partido de la oposición:
No recuerdo que en ninguna de las legislaturas, en las que

Dèficit democràtic

Article d’Enric Senabre al seu bloc Observatori de la ciutadania

Però, continuant amb el tema anterior, si una conseqüència se'n desprén de l'acord de reforma constitucional és el sotmetiment de la política a instàncies estranyes, en aquest cas a l'economia.

La democràcia es caracteritza per ser un salt en el buit de la decisió política davant d'altres règims que consagraven el poder a instàncies superiors. La decisió més democràtica no és la millor, la més adient tècnicament parlant, sinó la que decideix la població per raons que poden ser ben diferents a les estrictament tècniques. La constitució ha de ser un marc de referència que reforce les possibilitats d'elecció política, ha de ser la garantia d'autonomia política davant d'altres poders, la majoria de vegades més forts, com el militar, econòmic, religiós, etc.

En el cas que ens ocupa, la reforma constitucional lliga de mans el poder polític, és una tornada a la minoria d'edat política en la mesura que no es fia de la seua capacitat de decisió, sinó que li imposa uns límits que venen marcats per instàncies alienes, és a dir, es tracta d'una tornada a una concepció política heterònoma, sotmesa a poders fàctics que marquen, amb la connivència dels mateixos polítics, les línies que no cal traspassar.

Amb la reforma constitucional i la imposició d'un límit al deute la política claudica i els polítics es desprestigien en la mesura que demostren que no són de fiar. Però el problema no és que aquests polítics no siguen de fiar, això ja ho sabem i ens ho han demostrat a bastament, sinó que amb aquesta decisió manifesten que la ciutadania no és de fiar, que no sap votar perquè dona el poder a uns irresponsables, o que no disposa del suficient criteri per decidir el que es millor per a ells.

Com ja he dit, el problema no és que la ciutadania vote a uns cara dures corruptes -Camps, com estàs?-, això ha passat i passarà, potser és el preu de la democràcia, encara que ens pese, sinó que amb aquesta reforma es desacredita la democràcia i es tracta a la ciutadania d'incapaç, de menor d'edat. Es tracta d'un pas endarrere, d'una agudització del dèficit democràtic. I això ara que el moviment 15M semblava que havia consolidat la denúncia d'insuficiència democràtica.

El problema es solucionaria en part amb un referèndum, en la mesura que es donava a la ciutadania la capacitat de decidir sobre els seus compromisos o les seues cadenes, però malgrat això la mesura en si mateixa és incompatible amb la democràcia i desprestigia la Constitució. Amb aquesta reforma aquesta Constitució serà menys de tots i aquesta democràcia menys creïble.

dimarts, 30 d’agost del 2011

La reforma de la Constitució: un Acte de fe

Auto de fe.  Goya
En un article sobre la reforma de la Constitució José Luís de Zárraga diu: “Como al hereje ante la hoguera de la inquisición, se exige a gobiernos y países que abjuren de sus ídolos y reconozcan que el único dios es el mercado, que a él nos debemos y hemos de someter nuestra voluntad.” Efectivament la reforma constitucional que anuncien PSOE i PP és un “Acte de fe” que escenifica la rendició i el sotmetiment de la política al capital financer, és a dir, deixa clar que la democràcia ha esdevingut en plutocràcia. Els polítics electes pels vots dels ciutadans reconeixen públicament la submissió als mercats per evitar la foguera.

Fins ara les constitucions, que eren només principis generals de convivència, declaracions d’intencions i aspiracions i normes d’organització de la vida pública, han evolucionat avançant en conquestes d’espais de llibertat i igualtat. Cada nova Constitució era més progressista que l’anterior, forçat per l’empenta de les classes populars, però l’acomodament i l’apatia popular ha permés, no sols la pèrdua dels referents de l’esquerra per acabar amb el depredador sistema capitalista, sinó que també s’ha perdut el referent socialdemòcrata que era la versió progressista de gestió del capitalisme.

En lloc d’afrontar la crisi i l’atur galopant mitjançant inversions públiques estratègiques i elevar la pressió fiscal a les rendes més altes, que ha sigut la manera d’eixir de totes les crisis, s’ha optat per reduir el deute retallant la despesa pública, els serveis, l’estat de benestar i provocar una profunda recessió, mentre les rendes altes cotitzen menys a Hisenda. La reforma constitucional pretén institucionalitzar aquesta opció partidista, de manera que no serà possible, en el futur, que l’Estat intervinga en l’economia, que augmente els serveis ciutadans i ni tan sols que els mantinga, doncs l’endeutament és el recurs necessari per a fer-ho quan el finançament ordinari és insuficient. És el triomf total del neoliberalisme davant de la indolència ciutadana.

La definició constitucional actual de l’Estat espanyol com “Social i democràtic de Dret” queda en paper mullat perquè el principi d’estabilitat pressupostària dona prioritat absoluta al pagament del deute, per damunt de qualsevol despesa, és a dir, per damunt del manteniment de la sanitat, l’educació i demés serveis de l’Estat. I no és una cosa que podran decidir els governs elegits, doncs la Constitució està per damunt de lleis i polítiques. Les úniques polítiques possibles seran les neoliberals. Com diu Juan Torres “No es otra cosa que la apropiación de la soberanía popular por un órgano ajeno al pueblo”.

Crida l’atenció la rapidesa de l’acord entre PSOE i PP, la pressa en tramitar-ho, en ple mes d’agost, amb unes eleccions generals per a novembre. També és curiós la urgència d’aquesta dràstica mesura en Espanya, on no tinguem un deute públic excessiu, on el problema és el deute privat que, sens dubte, augmentarà si retallem serveis i bens públics. La dreta espanyola sempre ha intentat reduir l’Estat de benestar i la protecció social perquè així es debiliten les exigències del món del treball. Però que un govern socialista presente com seua aquesta proposta indica el poder dels grups i classes dominants, dels plutòcrates, tant en Espanya com en Europa. La fracassada Constitució Europea també consagra els principis neoliberals com principis constitucionals.

Una reforma constitucional d’aquest calat ha de presentar-se a debat públic, aprofitant les pròximes eleccions, i posteriorment el Rei (constitucionalment li correspon a ell) ha de convocar un referèndum per a que la ciutadania puga pronunciar-se. I als polítics electes cal recordar-los que la sobirania és del poble. Ells sols la exerceixen per delegació. Per la qual cosa cal exigir que assumptes tan importants, que afectaran el nostre futur econòmic, polític i social, siguen sotmesos a referèndum per a ser aprovats o rebutjats pels ciutadans. És als ciutadans, i no als mercats, a qui han de rendir comptes. Els sotmesos a Actes de fe solien acabar en la foguera, encara que els acusats es penediren i abjuraren dels seus principis.

Iron Maiden

dilluns, 29 d’agost del 2011

La nit dels farolets


El dissabte per la nit em vaig endur una sorpresa que em va recordar dies feliços de la meua infantesa. Al tornar a casa per a sopar em vaig creuar pel carrer Campanar amb una fila de xiquets amb farolets fets amb melonets d'Alger. Anaven tots formalets, cantant mentre sostenien amb cura els fanals decorats amb dibuixos infantils. 


L'olor de la cera cremada barrejada amb la de la corfa del meló calenta per la flama del ciri em va recordar quan era xicotet i mon pare ens entretenia preparant els farolets buidant els melons que quedaven menuts, els de segona florà o cogombres, com els anomenava, i decorant-los. Els dibuixos que recorde eren sempre la lluna, el sol, l'estrella, l'escala i la caseta amb porta i finestra. Després desfilàvem, imitant el sereno que recorria els carrers amb el cresol, mentre cantàvem “Sereno, sereno, dis-me quina hora és. La una, les dos, van a tocar les tres. El sereno i la serena se'n anaren a pescar i pescaren una anguila com els peixos de la mar”.


Crec que aquesta és una tradició que caldria recuperar. Els xiquets, com fèiem abans, poden passar una vesprada entretinguts elaborant el material i, quan s'amague el sol, eixir recorrent els carrers amb els farolets que ells mateix han fet i decorat. A altres pobles també està recuperant-se aquesta tradició festiva per als menuts a les nits de l'estiu. Amb molt pocs diners i molta imaginació pot fer-se una festa que els nanos recordaran tota la vida. El dia triat per a fer-ho enguany, el 27 d'agost, pareix el dia adequat per a fer la “nit dels farolets”, doncs estem en festes i no hi ha actes. A més és el dia triat en altres pobles per a realitzar aquesta activitat infantil. 


Ànim i a veure si a l'any que ve s'omplin els carrers del poble amb xiquets amb farolets cantant “Xiu, xiu, xiuero el farolero li cau la moquita dins del caldero”.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Interessant: Escriure per no callar: Els sants patrons i les noves plagues, pestes i apedregades.

Ara en agost en tots els pobles es celebren les festes en commemoració d’algun patró. Si preguntem des de quant se celebra la festivitat del patró la resposta de qualssevol persona serà sempre la mateixa, des de sempre, però no es així.... Pica ací per seguir llegint.




Interessant: Entrevista a Vicenç Navarro sobre el pacte PSOE-PP sobre la limitació de les despeses públiques.

Pregunta (P.) ¿Por qué considera usted la medida propuesta por el Presidente Zapatero, medida que parece contar con el apoyo del Partido Popular, como negativa? El argumento que utilizan los proponentes de tal medida es que un estado no debe gastar por encima de sus posibilidades. Y de ahí deducen la necesidad de impedírselo.
Respuesta (R.) El estado español no gasta por encima de sus posibilidades. Antes al contrario, los datos muestran que el gasto público por habitante de España está muy por debajo de tales posibilidades. En realidad, es el más bajo de la UE-15. Los datos muestran que no es cierto que exista un despilfarro de gasto público y que haya que frenarlo. La mayoría del gasto público es gasto público social, es decir, gasto en transferencias públicas como pensiones y servicios públicos del Estado del Bienestar como sanidad, educación, servicios domiciliarios a las personas con dependencia, escuelas de infancia, servicios sociales, ayudas a las familias, y otros servicios que tienen una enorme importancia en determinar el bienestar y calidad de vida de la ciudadanía. El gasto público social, que cubre estas diferentes dimensiones del estado del bienestar español, es muy bajo, muy por debajo de lo que le corresponde por el nivel de riqueza del país.
(P.) Pero el Estado está en déficit. ¿No es ello un indicador de que se gasta demasiado?
(R.) No. El déficit público no es un buen indicador de que el Estado se gaste demasiado. En el déficit se miden dos dimensiones. Una es el gasto. Pero la otra dimensión son los ingresos. Cuánto dinero un Estado ingresa en sus arcas determina también el tamaño del déficit público. Y ahí radica el problema. No es que en España el gasto sea demasiado grande. Lo que ocurre es que los ingresos al Estado son demasiado bajos. Representa sólo el 32% del PIB, mucho más bajo que el promedio de los países de la UE-15, que es el 44%. En Suecia, el país que tiene el estado desarrollado más avanzado de la UE-15, el porcentaje es 54% del PIB.
(P.) ¿Y porque es tan bajo? ¿Se debe ello a que los impuestos sean muy bajos?
(R.) La categoría de impuestos es muy amplia. Para responder a su pregunta hay que conocer y ser conscientes de quién paga impuestos y qué tipo de impuestos. En España, la mayoría de la ciudadanía que trabaja y que está en nómina ya paga impuestos (sobre la renta), en cantidades que, proporcionalmente, son

divendres, 26 d’agost del 2011

Modificació del traçat tradicional de bous al carrer: Els indignats valladins.

Les activitats de bous al carrer d'aquestes festes patronals 2011 no està exemptes de polèmiques. A l'anomenat corredor de la vergonya, i les bonyigues de la vergonya, també hi existeix la suposada modificació del tradicional recorregut de bous al carrer per la plaça i els seus voltants. Un recorregut circular que permet a la gent del poble, gaudir d'aquest espectacle des de les seues cases, comparses, tendes del circuït, etc...
Aquest any, sembla que el recorregut s'ha tancat en més d'una ocasió, limitant-lo exclusivament a la Plaça Major i deixant a la gent que, durant anys havien gaudit dels bous al carrer des d'una altra perspectiva, lluny de cadafals i jaleo, sola.


Qui ha pres aquesta decisió?
Per què?
Què pensen els afectats?
Què diuen els defensors?
Com sempre, podeu opinar lliurement. Recordeu que ara és obligat fer ús d'un nom o pseudònim per a que es publique el vostre comentari. És molt fàcil tal i com expliquem en aquest link.

Moltes gràcies.

Carta de un metge als seus pacients


"Me despiden.

A partir del día 1 de Agosto no podré atenderles más debido a los recortes presupuestarios en sanidad proyectados por el gobierno de la Generalitat. Según me han comentado en subdirección médica, el hospital de Bellvitge no tiene dinero para pagarme este verano. Ni a mí, ni a los otros 56 médicos eventuales que, como yo, serán despedidos. Inicialmente el plan es recontratarnos en septiembre u octubre, con contratos renovables de mes a mes, sin derecho a vacaciones y posiblemente con una rebaja del sueldo.

Estas opciones son casi una invitación a los médicos para que abandonemos la sanidad pública. Lo mismo está pasando desde hace mucho tiempo con enfermeras, auxiliares y demás sanitarios que han visto empeorar sus condiciones de trabajo en los últimos años.

Estos recortes, junto con los realizados previamente y el actual cierre de hospitales, contribuirán a aumentar las listas de espera tanto para consultas como para quirófanos y a reducir la calidad de la asistencia hasta el punto que, quien quiera tener acceso a la salud, sólo le quedará la opción de pagar un seguro privado. Además de los gastos de este seguro deberá contar con el hecho de que la aseguradora no tendrá la misma cobertura de salud que la sanidad pública.

Esto será un gran beneficio económico para las aseguradoras de salud, que posiblemente ya se están frotando las manos pensando en los millones de euros que ganarán aprovechando esta penosa situación. También será un gran beneficio para

Plantes d'ací: La murta


En temps de festa és obligat recordar la murta, (Myrtus communis L.), un arbust emblemàtic de la cultura mediterrània associat a moltes tradicions i costums festives. L’entrà de la murta, per exemple, és una tradició, en alguns pobles valencians, que consisteix en guarnir la calçada llançant murta fins formar un mantó verd que, al ser trepitjat, escampa el seu aroma per tot el carrer.  


Per als grecs la murta representava a la deessa de l’amor, Afrodita, i li atribuïen propietats afrodisíaques. Potser per açò els cristians van tindre prohibit el seu ús en les festivitats religioses  fins al segle XVII. Per als musulmans, en canvi, la murta fou un dels elements que Adam va portar del Paradís pel suau aroma que desprén (el nom castellà d’Arrayan ve de l’àrab “ar-Rayhan” o “Rihan” que significa “l’aromàtic”) i per la bona sort que dona, doncs pensaven que, per a que en una casa no falte l’amor i l’harmonia cal plantar murta a la porta o en un test al balcó o la finestra.