dimarts, 30 de novembre del 2010

Endevina, endevinalla... Una finestra al cel.

Aquesta setmana toca un objecte inanimat.

Dins d'aquesta estança, he passat molt instants de la meua infància.
Ma uelo criava conills i gallines, i sempre l'acompanyava a aviar-los.
Recorde que món pare em renegava quan ho feia, perquè sempre tornava a casa ple de picades de puçes, picades què de tant de rascar, es transformaven en "faves", com ma uela deia...

En quin lloc del nostre poble podem veure aquesta finestra?

(feu clic sobre la imatge per vore-la més gran)

Unió Protectora Musical de Vallada: El duende de España.

dilluns, 29 de novembre del 2010

La fortuna de vivir

Em pareix molt bé la iniciativa de les pel·lícules. Serà una manera de recordar les que per una cosa o altra sens han quedat al cap. La majoria de les que recorde són petites produccions però plenes d’humanitat i valors dels que fan que la vida valga la pena viure-la.
“La fortuna de vivir” és una d’eixes pel·lícules que encisen per la seua frescor, senzillesa i emotivitat. És tot el contrari del tipus de pel·lícula que triomfa en taquilla. Es desenvolupa al voltant d’un pantà en l’any 1929. Un soldat llicenciat de la Primera Gran Guerra que anava de pas es queda a viure al pantà i es converteix en l’ànima de la família que viu allí i del grup d’amics.
Treball, vida plàcida, un got de vi amb els amics en plena naturalesa i l’amor, que en tots els llocs nia, componen l’esdevindre de vides ximples, corrents, amb les penes i alegries que ens fan valorar la fortuna de viure.
El que més em va agradar de la pel·lícula és el tractament de l’amistat i de la llibertat. Els quatre amics són de personalitat completament diferents però tenen la capacitat de respectar als altres, valorar el que cadascú té de bo i de gaudir de les activitats que fan en comú. I el que tots comparteixen és la felicitat de ser lliures perquè no depenen de ningú per a viure, amb poques coses però amb tota la dignitat i la llibertat que dona ser feliç amb allò que tens.
Si tingueu oportunitat noi deixeu de veure aqueta pel·lícula, dirigida per Jean Becker, que va aconseguir el gran premi del públic al Festival de Sitges de 1999. L’actuació de Eric Cantonà (el futbolista) i André Dussollier introdueixen el toc d’humor necessari per a fer que al final de la pel·lícula et quedes amb ganes de més.

De pel·lícules i cançons

Fins fa no massa temps hi havia programes de ràdio del tipus “Cada canción un recuerdo” que posava en evidència el lligam emotiu de la gent amb determinades cançons. Les persones cridaven o escrivien demanant una cançó i explicaven que volien escoltar la música que sonava quan va conèixer la nóvia, la que cantava sa mare mentre escurava quan era xicoteta... 

També el cinema té eixe poder evocador d’èpoques passades o de moments clau en les nostres vides. Qui no recorda eixa pel·lícula que ens va fer entendre alguna cosa important? qui no ha plorat, qui no s’ha rist o s’ha emocionat amb alguna pel·lícula? Alguns dels que llegiu aquest blog heu conegut el cine de Terol. Desgraciadament ja no existeix però durant molts anys va ser l’únic entreteniment dels diumenges, junt amb el ball, i per allí han passat moltes històries de vida que potser voleu contar. 

"Alguns dels que llegiu aquest blog heu conegut el cine de Terol"

Podeu explicar que us ha paregut una pel·lícula, recordar pel·lícules oblidades, fer una crítica, parlar de pel·lícules que signifiquen alguna cosa per vosaltres o que la vareu veure amb una companyia especial o, simplement, que vos abelleix comentar-la. 

Volem oferir Valladacity a tot allò que tinga relació amb la música i el cinema, i per això em obert una nova pestanya, on ja està la música que podeu escoltar, els curts que suggeriu i on posarem els títols de les pel·lícules o cançons que comenteu i un enllaç que durà a l’entrada, on estarà el vostre text. Contem amb tots vosaltres... i amb les vostres històries i comentaris. ¡¡Animeu-vos a participar!!

divendres, 26 de novembre del 2010

LA CAMBRA DE DALT: ELS CALAIXOS DE L'APARADOR

LA CAMBRA DE DALT: ELS CALAIXOS DE L'APARADOR: "M’agradava anar a ca ma uela Ramoneta. Sempre anàvem diumenges a poqueta nit, desprès d'haver passat tot el dia en el Pla. Els diumenges d'..."

Preservar la nostra llengua; La velleta refranyera.




Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre  excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.
Jo havia anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.
-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.
-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.
Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.

Per continuar llegint fer click ací.

dijous, 25 de novembre del 2010

Es confirmará el cicló per als propers dies?

Esperavem que les borrasques hagueren passat pel golf de Cadiz i no el que pareix que s'està gestant. 
Esperem que els models s'equivoquen perque aixó es un autentica ciclogenesis convertida en un cicló extratropical que pot deixar vents huracanats, per ací el vents del SW no deixen molta pluja pero el vent pot ser terrible...



Isidoro Cerdá

25-N: Contra la violència de gènere!

Penge el comunicat que m'ha arribat de l'Escarot - AJLC.
La violència de gènere. Què és?

Per a parlar de violència de gènere (com de qualsevol altre tema) creiem que el més coherent és, en primer lloc, saber a què fem al·lusió. De fet, en general, pensem conéixer-ne el significat, però en la pràctica algunes vegades no sabem delimitar fins on ha d’arribar el to d’una conversa, quin ha d’ésser el límit del contingut d’unes paraules que fereixen, el de la carícia d’una mà per la qual sentim rebuig i on comença allò que anomenem violència de gènere. Tot just aquesta mateixa confusió entre què és i què no és ens fa veure que la nostra societat té aquest tipus de violència massa arrelada, massa assimilada, massa socialitzada, massa normalitzada... Però, realment, de què estem parlant?

L’ONU la defineix com: “tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s’esdevé en la vida pública com en la privada”.


dimecres, 24 de novembre del 2010

Proposta de nova enquesta

En cinc dies, finalitzarà el període de votacions de l'enquesta que estem duent a terme i que es titulava "deurien els partits polítics del poble, comunicar-se i comunicar mitjançant l'ús d'aquest bloc?".
Els resultats, per ara, no deixen pas a cap dubte...

Ens agradaria seguir amb aquesta acció d'enquesta participativa i democràtica, i fer-ne d'altres diferents on tothom participara.

Es per això que ens agradaria que qui tinguera alguna idea per a realitzar una nova enquesta al poble, ens ho comunicara, ja que ens interessa les preocupacions i els interesos que puga tindre la gent del nostre poble.

Vos estariem molt agraïts.

Atentament;
L'equip de VALLADA City

Quan tot està permés baix un marc d'aparent legalitat i el poder utilitza la ignorància del poble per alimentar l'odi.

Jose Luis Roberto, conegut per "El cojo"
No tinc paraules per descriure el que he viscut fa escassos minuts.
No vull que aquesta narració resulte melodramàtica ni res per l'estil,
no vull fer creure a ningú res, ni ficar-te de cap bàndol. Sols vull
que se m'escolte. Que algú em diga que existeix la meua veu i la meua
presència perquè sinó rebente.
Per uns moments, per un instant ficat en la meua pell. Viu el que he
viscut i després, dis-me que ací no ha passat res.

Com cada dilluns em dirigia amb uns bons amics a un bar on passem
hores i hores amb intenses i no tan intenses converses, que ens fan
imaginar un món millor.
Com cada dilluns es respirava bon ambient, està la gent que coneixes i
d'altra que no però, que igualment et fan sentir com a casa.
Com cada dilluns em demanat un refresc. Refresc que ha acabat
convertint-se en un soparet improvisat.


dimarts, 23 de novembre del 2010

Endevina, endevinalla...

Paco i jo teniem un tracte: Jo penjava la foto i ell, a final de setmana, feia l'explicació.
Paco coneix molt més que jo, cada racó del poble i s'esplaia amb les seues explicacions amb històries que són interessants. En canvi jo, faig la foto i, com a molt, dic on és o qui és.
Dic "com a molt" perquè la foto de la setmana passada, desconec com es diu el lloc... (ací és on entra Paco). Sols vols puc dir que és una casa prou gran que està prop de la central elèctrica que hi ha a l'altra banda de l'estació vella de tren.

Paco! On estas? Respecta el tracte! ;-)

En fi. Aquesta setmana toca personatge valladí.
Per a complicar un poc la cosa, m'he permés de cobrir-lo amb un quadrat blanc però, pel context, molts de vosaltres segur que l'encerteu prompte.

Recordeu, les respostes anònimes no compten!


Ramón Navarro Juan: Obrint vies

 El dia a dia, i en general, la vida mateixa, seria molt insípida si no fora per tot allò que ens va ocorrent, que anem vegent i coneguent pel camí.
No se on vaig sentir que, "si no et mous, et rovelles", i és d'allò més cert. Si no et mous, si no et mou la curiositat, si no proves a fer allò que t'agrada o resoldre allò que et preocupa, t'oxides.
La frase "Què havera sigut si..." és una frase què tot el món deuria emprar el menys possible... ens evitariem moltes cares llargues i molts pensaments que s'alimenten únicament del passat.
El temps passa com una fona i, quant menys te n'adones pots estar de camí el cementiri (la vida ens ho demostra continuament... de vegades d'una forma molt amarga...).
D'entre eixes coses que fan que la vida mereixca la pena, estan, al meu parer, aquestes persones que es creuen pel nostre camí, de vegades com un estel, com un "xip-xep", però que et deixen a la ment, una agradable sensació de pau i esperança, un somriure que renaix contínuament al recordar-los, un lloc on acudir en cas de necessitat... en cas de buscar un "pensament feliç", com a la novel·la de Peter Pan.
Em considere afortunat quan faig memòria i veig que, la meua ment, està plena de persones d'aquest tipus. Persones que, sense buscar-ho, són per a mí un exemple a seguir... admirables.
Allò que es fa admirables als meus ulls, és que fan el que els agrada, "sense mirar pel" i sempre des del respecte pels demés i per la Natura. I no sols que fan allò que els agrada, si no que la passió els fa dur-ho fins a límits insospitats. Te les pots trobar als llocs més llunyans... o ací mateix, al poble de Vallada.
Fa un temps que conec a Ramón. L'he vist i hem parlat en comptades ocasions, però des de la primera paraula vaig saber que Ramonet (com tots el coneixen), és una d'aquestes persones.

Ramón Navarro Juan és de Canals, te 40 anys i des de fa 20 (mitja vida, que es diu prompte), practica l'escalada esportiva.
Ara, amb moltes competicions guanyades i desenes de vies obertes per tot el territori nacional, Ramón, entre via i via, baix el castell de Vallada, em conta:

- "Tot va començar com un joc"- Em diu rient... _ "Recorde que al principi, acompanyava als meus amics i ho feia tot amb material deixat i amb les esportives calçades!... Poc a poc ja em vaig anar comprant material...".

Ramón treballa per a una empresa de "treballs verticals". Comparteix afició i treball, res més gratificant.

- "De vegades"- diu Ramonet. -"Ja no se quan estic treballant i quant no".

I es que Ramonet, fa un parell d'anys que dedica tot el seu temps lliure al nostre poble. Sí, sí, AL NOSTRE POBLE.


Gràcies a ell, Vallada està sent reconeguda a tot el món de l'escalada, apareguent en articles a nombroses revistes, webs i blocs especialitzats. Són incontables les hores que Ramón ha dedicat (i està dedicant) a "equipar" per a l'escalada esportiva la pared Sud-Est del Castell de Vallada, obrint sendes per accedir fàcilment, desbroçant, netejant, perforant, atornillant, encordant... instal·lant tot el material necessari per a garantir la seguretat de tots aquells que vullguen escalar les vies que, de manera totalment altruïsta i desinteressada, Ramón va obrint poc a poc mogut per aquesta passió de la qual vos parlava abans.
A més, com a tot bon escalador, Ramón respecta fauna i flora. Tot el fem produït durant les llargues jornades va cap a la bossa i després cap al contenidor corresponent; tots els cigarrets fumats, a la butxaqueta de la motxilla; totes les plantes protegides, respectades com un be d'allò més preciat...

I quina és la finalitat de tots aquestos esforços (i diners) gastats?
No hi ha finalitat alguna, eixa és la veritat, més que la satisfacció de fer les coses ben fetes sense importar el que suposen per a un mateix o per als demés, sense buscar cap reconeixement, sense buscar cap benefici, sense buscar cap vot.
Aquest treball parla de satisfaccions personals. No te res a veure amb el que treballa per obtindre un jornal, o amb el caçador que construeix conilleres, planta blat o instal.la menjadors per tot arreu, per a després obtindre "beneficis"... L'amor i la dedicació és totalment desinteressada, i això, avui en dia, costa de trobar...

Com ja he dit abans, gràcies a Ramonet, Vallada és reconeguda al món de l'escalada. No hi ha cap cap de setmana que no es vegen al poble, a l'ermita, escaladors que venen de totes parts del territori a pujar per les vies que Ramonet ha obert, a "aprofitar-se" (en el bon sentit de la paraula) de tot el treball que Ramonet està realitzant ací (qui sàpiga un poc d'escalada ho entendrà).
És per tot açò i més, que Ramonet es mereix un article com aquest, on tots els valladins sàpiguen el que està fent aquest xic de Canals pel nostre poble: accions desinteressades que fan que directa o indirectament, Vallada i els seus habitants es vegen enriquits.

PD: Durant els més de dos anys que Ramón du equipant vies a Vallada, ha rebut un xicotet donatiu del centre excursionista de Vallada, cosa què vol agraïr-los des d'ací.

dilluns, 22 de novembre del 2010

L’església i la raó no es duen bé

Tal dia com avui, 22 de novembre, de 1559 el rei Felip II publicava la pragmàtica que prohibia als estudiants de la Corona de Castella estudiar en les universitats estrangeres amb excepció del Col·legi Espanyol de Bolònia, Roma, Nàpols, Coïmbra i les de la Corona d’Aragó. En 1568 la prohibició es feia extensiva als estudiants de la Corona d’Aragó.

Aquesta mesura pretenia evitar el contagi de les idees protestants però el que va aconseguir, la por al luteranisme, va ser acabar amb la tradició cosmopolita de les universitats de la monarquia espanyola, l’aïllament, l’endarreriment de la ciència en els territoris de la monarquia i el punt final del humanisme espanyol que havia brillat amb figures com Joan Lluís Vives , Bartolomé de las Casas o Antonio de Nebrija. La monarquia espanyola es convertia en la guardiana de la fe catòlica a costa de quedar-se a la cua del progrés social, científic i econòmic.

Franco no va prohibir estudiar a l’estranger però va enviar a la tomba o a l’exili a les millors ments d’Espanya. El que havia aconseguit el liberalisme, amb lluita constant contra els conservadors més reaccionaris d’Europa recolzats pel clero, i la República, es va perdre totalment en la Guerra Civil i la repressió més cruenta de l’Europa del segle XX. L’església catòlica va jugar un paper central en l’alçament del rebels contra la República, la guerra i la repressió. Espanya tornava a ser la “reserva espiritual de occidente” a costa d’un milió de morts, la destrucció de la ciència i la clausura de la raó. Tornàvem a estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Ara que, després de tres dècades de democràcia, comencem a ocupar primers llocs reconeguts en el món científic, artístic, intel·lectual i social, ve el Papa a dir-nos que cal reevangelitzar als espanyols perquè estem perdent la fe. Esperem que la seua crida no tinga èxit perquè l’augment del poder de control social de l’església (això és evangelitzar) sempre ha sigut a costa d’estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Iron Maiden

dijous, 18 de novembre del 2010

Quedar com Camot.

A estes terres sovint s'escolta la frase "quedar com Camot", la qual vol dir quedar malament. Però no heu sentit curiositat per saber el per què d'eixa expressió per a indicar el dramàtic final d'una causa?. Si teniu interés en saber-ho doncs bé jo vos la doné. Açò ho he tret del blog de Toni Cuquerella http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/8694

El que referiré de Camot ho he amprat -manllevat- de l'article que l'any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l'Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d'una altra manera, Has quedat com "Camot".

Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. De jove va seguir l’ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena –fuig, faena, fuig!–, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.

La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, despres amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L’acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L’acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se’n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d’una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.

Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l’últim i a part. Però se’n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i "molt va patir en el trajecte, unes voltes per l’estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l’ofegaven". Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d’aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: "Que desgraciat que sóc!".

Diu Sucias, i jo li ho traduesc: "Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L’endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l’un al costat de l’altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d’aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d’un mal burro…" La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se’n planyia: "Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!".

Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s’hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l’ofici de botxí.

El ex secretario del PP de Vallada y la ex presidenta de UV de la Costera se afilian a CV

LEVANTE-EMV VALENCIA
El ex secretario del Partido Popular de Vallada, Jose Antonio Castelló Ubeda, se ha dado de baja en el partido y ha ingresado en Coalició Valenciana.
Jose Antonio Castelló fue secretario de Unió Valenciana y del Partido Popular de Vallada con el ex presidente de la Diputación y actual alcalde de Vallada, Fernando Giner. Castelló señaló que ingresa en Coalició Valenciana "con renovado optimismo y vocación política, como cuando inicié mis primeros pasos en el valencianismo" y confirmó su compromiso en luchar por la consolidación de su nuevo partido en la localidad y la comarca de la Costera.
También ha causado alta en Coalició Valenciana la ex presidenta comarcal de Unió Valenciana, Marie France Escrivá Moliner. El presidente de la formación regionalista de Coalicio Valenciana, Juan García Sentandreu, afirmó que el ingreso de Castelló y Escrivá "supondrán un revulsivo para el crecimiento y consolidación del valencianismo en la comarca".


Jose Antonio Castelló Ubeda, ex secretario local del Partido Popular de Vallada se da de baja en el PP e ingresa en Coalicio Valenciana
Jose Antonio Castelló Ubeda fue secretario de Unió Valenciana y del Partido Popular de Vallada con el ex presidente de la Diputación y actual alcalde de Vallada, Fernando Giner.

Jose Antonio Castelló ha manifestado que ingresa en Coalicio Valenciana “con renovado optimismo y vocación política, como cuando inicié mis primeros pasos en el valencianismo” y ha confirmado su compromiso en luchar “por la consolidación de Coalicio Valenciana en Vallada y en toda la Comarca de la Costera”.

Asimismo, también ha causado alta en Coalicio Valenciana la que fuera Presidenta Comarcal de Unio Valenciana, Marie France Escriva Moliner, cuando Fernando Giner abandonó la disciplina valencianista para pasarse al Partido Popular.

Para el Presidente de Coalicio Valenciana, Juan García Sentandreu, el ingreso de Castelló y Escrivá “supondrán un revulsivo para el crecimiento y consolidación del valencianismo en la Comarca” a la vez que ha concluido que “la descomposición del PP y la pérdida de confianza entre la ciudadanía por los numerosos casos de corrupción, despilfarro y la creciente catalanización de la sociedad valenciana hará que Coalicio Valenciana, como partido y marca eminentemente valencianista, crezca hasta constituirse en el verdadero partido de defensa de lo valenciano.”


dimecres, 17 de novembre del 2010

Menuda Natura: Un nou bloc fet per gent de Vallada.

L'autor de Menuda Natura ens ha enviat un mail per a que incluïm el seu bloc al nostre directori. Segons ens conta l'autor, Menuda Natura és un bloc dedicat a classificar, fotografiar i contar-nos tot allò que no sabem sobre la diminuta flora que hi existeix al nostre poble i que, la majoria de vegades, ens és més que desconeguda.
Menuda Natura és un bufit d'aire fresc carregat de cultura i estima per lo nostre, i això, s'agraix moltíssim en aquestos temps.



Per cert, felicitacions a l'autor! dels 18 blocs valladins que tenim al nostre directori, tu eres el primer que s'atrevix a dir-nos:
- Ey, podeu anunciar-me?
Els altres blocs, els hem tingut que buscar nosaltres i anunciar-los nosaltres... (excepte el de Sucias, que el va enviar un amic d'ell)


Ja és hora de que la gent vaja perdent la poreta... que ací no ens mengem a ningú!

Assemblea Oberta: Casal Jaume I - La Costera

Penge la convocatòria que m'ha arribat sobre una proposta de creació d'un casal a la comarca. Pense que pot ser interessant per a tots aquells que tenen ganes de canalitzar les energies i idees...

Perquè ens cal parlar, debatre, aprendre, reflexionar, proposar, actuar...perquè ens cal fer-ho junts:

Hola a totes i tots,

Supose que us preguntareu el perquè d’aquest correu, la cosa és molt senzilla. El darrer mes un grup de persones de la comarca ens hem reunit per intercanviar opinions sobre què podríem fer per afavorir l’enriquiment de la nostra cultura a la Costera. Per això hem pensat crear un centre social per a tothom, un espai on poder realitzar actes com xarrades, debats, exposicions, concerts, presentacions, taules redones, etc. que ens interessen i que dignifiquen la nostra llengua i cultura.

La idea és donar una injecció de vitalitat a la Costera amb la creació d’un casal Jaume I per poder compartir totes aquelles inquietuds que tenim i pensaments que sovint ens plantegem però que sembla que ningú recolza. Per això et convidem a formar part d’aquest repte, bé a títol individual o com a associació.

Prou de passivitat, vine el proper 20 de novembre a les 18h al centre de la Càmera Agrària de Canals per començar a treballar, sols fa falta gent per dur endavant i enfortir aquest projecte.

Recorda, el dia 20 de novembre a les 18h al centre de la Càmera Agrària de Canals (c. Mestre Serrano, 4. Canals).

GRUP PROMOTOR DEL CASAL

PS Us agrairíem ens confirmàreu l'assistència o si teniu interés en participar-hi. (casal.costera@gmail.com)

FESTA RON MATUSALEM AL PUB GLAÇÓ

DISSABTE 20 DE NOVEMBRE, NIT MÀGICA AL PUB GLAÇÓ DE LA MA DE RON MATUSALEM.

PER A QUE TOTS DISFRUTEN DE LA FESTA TOTES LES COPES TINDRÁN REGAL SEGUR.

DISFRUTA DE LES NITS GLAÇÓ.

I ARA TAMBE AL FACEBOOK:
http://www.facebook.com/#!/pages/Vallada-Spain/Glaco-Pub/151779444858948

Música mestre!

Poc a poc i gràcies a les propostes enviades pels nostres col·laboradors i lectors, hem anat augmentant la nostra llista de grans èxits musicals al nostre reproductor particular, fins a tindre una “play list” de més de 60 cançons procedents de tots els llocs del món i dècades diferents.
Tenim música dels 70-80-90 i segle XXI. Música en castellà, valencià, anglés, català inclós en grec! Tenim música disco, pop, heavy, celta, folk, clásica, òpera, instrumental... música per a tots els gustos elegida per vosaltres, la gent què ens llig.
Ens agradaria que no deixàreu de fer-nos propostes. Nosaltres les anirem incloent al nostre reproductor per a que, esteu on esteu, li doneu al play i disfruteu d'açò tan meravellós que és la música.
Podeu enviar-nos-ho al nostre mail (valladacity@gmail.com), o simplement comentar aquesta entrada indicant cançò i grup.
Recordeu que el reproductor es troba a la columna de l'esquerra. Per escoltar música sols teniu que donar-li al play.

Moltes gràcies per ajudar-nos a fer un bloc cada vegada més útil i participatiu!

dimarts, 16 de novembre del 2010

Valencianització de noms i cognoms

 Valencianització de noms

El nom propi és un dels elements que identifiquen més clarament una persona. Durant molts anys els valencians i valencianes no hem pogut fer ús dels nostres noms en valencià;  ja que se’ns imposava que el nostre nom fóra registrat en castellà. Açò ens ha dut  a  que aquest siga un hàbit o costum social entre nosaltres, difícil de capgirar.
Actualment aquesta imposició hem pogut salvar-la i ara ja podem identificar-nos amb el nostre nom en valencià.
Al cap i a la fi el nom és el reflex més íntim de la pròpia identitat; i com valencians i valencianes sentim que el nostre nom estiga identificat amb la nostra cultura i amb el nostre poble, per tal de reconeixer-nos i que ens reconeguen.

Com canviar-se el nom? 

Aquest és un procés ben senzill i gratuït.
Només cal  anar al Registre Civil en el qual figure inscrit el teu naixement i presentar un escrit en el qual manifestes que vols canviar el teu nom en castellà pel seu equivalent en valencià. Normalment els Registres ja tenen un imprés per a demanar-ho, en cas que no el tingueren ens serà vàlid qualsevol full en el exposem els fets i fem la nostra sol.licitud, identificant-nos clarament. El tràmit és gratuït  i automàticament es canviarà el nom i es lliurarà una partida de naixement on conste el nom nou.
El tràmit el podem fer personalment o ens el pot fer algú en nom nostre, atorgant-li els poders oportuns.
En el cas d’haver nascut després del 9 de gener de 1977 , com que ja era legal la inscripció en valencià, et caldrà presentar 5 proves documentals que acrediten l’ús del teu nom en valencià; pots aportar correspondència, certificats,...

Com canviar-se el cognom? 

Degut als 300 anys d’administració castellana molts dels nostres cognoms han sofrit canvis en la seua forma escrita difícilemnt acceptables; si aquest és el teu cas pots canviar-los a la seua forma valenciana fent un procés paregut al del canvi del nom.
T’hauràs d’adreçar al Registre Civil on s’ha d’inscriure la modificació, sol.licitant dit , si bé per al canvi dels cognoms estan exiguint-se provés  que se’n fa ús  social i proves documentals del mateix en la seua forma valenciana.
Tot i que en darrer terme és el ministre de Justícia qui n’ha de donar el vist-i-plau.
Reial Decret 1971/86 del 29 d’agost. Modifica el reglament del Registre Civil.L’art.206 preveu “la traducció adaptació gràfica i fonètica a les llengües espanyoles”.


Sol.licitar la “i” llatina.
Tenim el dret a demanar una partida de naixement, de matrimoni o de qualsevol mena , al Registre Civil , o un llibre de família, on apareguen els cognoms separats amb una “i” llatina.
Ja que en valencià  en escriure els cognoms  s’intercala una “i” com a forma de llengua , i per tant, podem fer que aquesta conste  en tota mena de documentació,també Dd’I, Passaport...

Canvi de nom al D’dI

Si hem traduït el nom al Registre Civil cal que ens el correguim al D’dI .
Podem fer-ho seguint els mateixos tràmits que per a la renovació, aportant la partida de naixement ja corregida, en aquest supost dita renovació és gratuïta.
Ordre del 18 d’abril de 1985 del Ministeri de l’Interior.

Al carnet de conduir

Per canviar el nom al carnet de conduir , t’has d’adreçar a la Prefectura de Trànsit i presentar el Dd’I, amb el nom ja traduït, el carnet de conduir antic i una fotografia; a més d’omplir un imprés que et proporcionen.
En el supost que  el carnet encara no el tingues , també pots sol.licitar que aquest, una vegada superat l’examen, estiga redactat en valencià.

A altres documents

Progressivament pots anar canviant tots els documents on apareix el teu nom en castellà i sol.licitar que te’ls canvien a valencià.
En la major part dels casos , la tramitació consisteix simplement en la presentació del Dd’I, en el que figure el teu nom en valencià.


Fés la realitat a la teua mida. És el teu dret. 
___________________________

Històries de bandolers. Furtar-li un caramel a un xiquet.

De normal quan hom fa alguna cosa i li ha resultat fàcil diu que ha sigut com furtar-li un caramel a un xiquet. Els païssos més desfavorits solen estar tan desprotegits com els infants, cosa que aprofiten els rapinyaires econòmics per enfonssar-los més en la misèria i fer-los més desgraciats expoliant-los allò que puga ser de valor: petroli, selves, recolzament en votacions i inclús suport en guerres.

El vídeo que ací baix es mostra pot semblar periodisme sensacionalista, però jo pense que en totes estes coses sempre hi ha mans maquiavèliques que menegen el fils des de l'hombra.


CAMOT RODER DE LA COSTERA




dilluns, 15 de novembre del 2010

Les veus de la memòria


La capacita d’”invocar y evocar” és, per a Eduardo Galeano, la clau de “de todo lo que somos y de todo lo que seremos, individual y colectivamente”, per això “es lógico, entonces, que haya determinadas personas que se inquieten, carraspeen y se incomoden cuando uno hace el simple ademán de ponerse a recordar”.
Efectivament hi ha sectors socials que potencien l’oblit d’allò que els és incòmode i hi ha gent corrent que fuig del passat ignorant-lo, pensant que és un llast per a la vida, una càrrega que pot impedir la seua evolució professional o personal. No se’n adonen que és tot el contrari, que la memòria és l’aliment dels sentiments i del intel·lecte. El passat i la memòria poden presentar problemes però un passat buit, una memòria inexistent, és el camí del fracàs social i de l’atròfia dels sentiments i de la ment.
Els éssers humans tenen la capacitat de viure varies vides en una. El canvi entre vides va produint-se poc a poc, de forma imperceptible, adaptant-se inconscientment al medi social que també és canviant. Primer ens resistirem als canvis però l’ambient social i la repetició insistent dels mitjans de comunicació ens convenceran de que el que pensem ara és el que em pensat sempre. Així és com els italians es van fer feixistes, així és com els alemanys van acollir el nazisme com allò més natural del món, com la forma tradicional de ser alemany. 

"Primer ens resistirem als canvis però l’ambient social i la repetició insistent dels mitjans de comunicació ens convenceran de que el que pensem ara és el que em pensat sempre"

Així és, poc a poc, sense adonar-nos-en, com passem de ser joves entusiastes, capaços d’embarcar-nos en una ONG per aportar el que puguem al benestar de la humanitat i la justícia social, a ser un professional acomodat que només pensa en el seu treball o en els beneficis de les seues inversions. Així també passem de ser joves enamorats i apassionat a ser persones que, en el millor dels casos, suportem la parella i només busquem una vida tranquil·la i l’acceptació social. I així la rebel·lia de la joventut davant la desigualtat es converteix en la justificació de la societat injusta perquè això sempre ha sigut així i no té solució.
Tot aquest procés d’adaptació i canvi, tant social com personal, és perquè contínuament aprenem i oblidem sense ser conscients de la pèrdua de memòria. Però amb l’oblit del passat se’n va el millor de nosaltres. Amb l’oblit calla la memòria d’allò que no em fet o em fet malament, els desenganys i els fracassos però també callen les nostàlgies dels nostres millors sentiments, les enyorances, els somnis, qui som, la nostra història i només queda el buit, el no res personal i, en el terreny social, negar les arrels de les coses, no voler escoltar les veus de la memòria és una manera de “usar la desmemoria para consolidar la impunidad, para convertir las infamias en hazañas”, com diu Galeano.
Iron Maiden

diumenge, 14 de novembre del 2010

Endevina, Endevinalla...

Encetem la setmana amb una nova endevinalla.
El guanyador d'aquesta setmana ha sigut Pepe.
Enhorabona Pepe!

Aquesta setmana hem aprés que hi ha persones què, pel que siga, acaben anomenant-se com els seus pares, encara que eixe no siga el seu nom vertader; una anècdota de la que jo, al menys, no tenia ni idea. Jo em dic com mon pare! es cert... però aquesta pràctica no m'agrada, aixina que no crec que la segueixca... per això ja estan els cognoms, no?

En fi, allà va la nova imatge. Espere que done per a uns quants dies (açò va per Paco, que sempre l'encerta, i a més, amb una explicació detallada de tot el que hi apareix i del que no).
;-)

dissabte, 13 de novembre del 2010

Sahara, Aaiun, Marroc, Espanya... un poc d'història i actualitat.

He rebut açò de L'Escarot, i he pensat que estaria be compartir-ho, perque tal vegada, algú més, a banda de mi, està un poc perdut amb tot el que està passant.


SÀHARA ASSETJADA I VIOLADA. ESTAT ESPANYOL RESPONSABLE.

El Sàhara occidental, pertanyent a Espanya fins fa poc més de 30 anys, està sent assetjat per les forces d’ocupació del Marroc.
Què diu ara el PSOE, el Secretari General del qual (en aquell moment), Felipe González, va prometre al poble saharaui: “El nostre partit estarà amb vosaltres fins la victòria final”? Aquell partit que assegurava, entre crits d’admiració i agraïment: “La vostra república independent i democràtica es consolidarà i podreu tornar a les vostres llars”. Mentiders! Hipòcrites!
Repassem una miqueta d’història. El Sàhara occidental va ser colonitzat per Espanya a finals del segle XIX. Fins 1975 el Sàhara era una província espanyola més. Van fer una mala colonització (les colonitzacions sempre són males) i una encara pitjor descolonització. Es va deixar aquest poble en mans del Marroc, es va entregar una part de territori espanyol a un altre país, deixant-los totalment esemparats.
I ja ningú se’n recorda d’Aminetu Haidar, aquella activista saharaui que vam tindre en vaga de fam a l’Estat espanyol (ara fa un any) perquè el marroquins li havien bloquejat l’entrada a Al-Aaiun, capital del Sàhara occidental? El Front Polisario, en aquell moment, ja recordà l’actitud del govern espanyol com a col·laboracionista amb les pretensions marroquines.
La situació a nivell legal. A nivell internacional no es reconeix que Marroc tinga sobirania sobre el Sàhara occidental. De fet, el que està ocorrent va en contra de la legislació internacional. A la Declaració sobre la concessió d’independència als països i pobles colonials s’afirmava que:

- La subjecció de pobles a una subjugació, dominació i explotació estrangeres constitueix una denegació dels drets humans fonamentals i és, per tant, contrària a la Carta de les Nacions Unides.
- Tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació.
- Amb la finalitat que els pobles dependents puguen exercir pacífica i lliurement el seu dret complet a la independència completa, haurà de cessar sobre ells tota acció armada i tota mesura repressiva, i respectar-se la integritat del seu territori nacional.

A més, l’Assemblea General de la ONU, resolució rere resolució, ha anat reafirmant la seua adhesió al principi de lliure determinació dels pobles, de conformitat amb allò que s’expressa a la Declaració sobre la concessió d’independència als països i pobles colonials.
Totes aquestes declaracions de bones intencions, i què? Tot paperassa! A nivell pràctic no s’ha fet ni s’està fent res. Si no, quin és el suport internacional que estan rebent ara, en una situació tan greu, els i les saharauis? I, sobretot, què està fent per ells Espanya, màxim responsable històric d’açò? Res.
Estat de Dret?? Una vegada més se’ns demostra que no! Que ni democràcia ni Estat de Dret: els interessos del capital sempre van per davant (no oblidem que “Espanya” i la UE tenen uns interessos econòmics molt importants al Marroc).Persones essent torturades, agredides, assassinades... per defensar el seu territori. Vulneració dels seus drets! Fins que no aconseguisquen l’autonomia Espanya és responsable del que passe allà!.

Des de l’Escarot, Assemblea de Joves de la Costera, manifestem:
- Tot el nostre suport i solidaritat amb el poble saharaui en la seua lluita per la independència.
- Condemnem l’actitud còmplice de l’Estat espanyol i del govern del PsoE, que avantposa un cop més els interessos dels capital als drets de les persones i dels pobles.
- Exigim una solució basada en el lliure exercici del dret d’autodeterminació del Sàhara, que ha de ser garantit per l’ONU.

Solidaritat amb el Sàhara! Lllibertat per a tots els pobles oprimits!



La Costera, 12 de novembre de 2010
L’Escarot, l’Assemblea de Joves de La Costera
jovescostera.ppcc.cat // lescarot@cajei.cat

divendres, 12 de novembre del 2010

LIPDUB per mostrar l'estima d'una nació per la seua llengua i cultura

  • Els que no entenen d'aquest sentiment, pararan aquest vídeo als pocs segons.
  • Els que senten curiositat i són més oberts el veuran fins al final, i al menys, els donarà què pensar.
  • I aquells que estan concienciats sobre aquest tema, somriuran... pot ser amb els ulls llagrimosos, desitjant que algun dia, la gent del País Valencià, senta el mateix per la seua terra...

La gent del vídeo, no són radicals de cap tipus, no són "perroflautes", no són una minoria extranya, res més lluny... la gent que hi surt ací són gent d'apeu, com tu i com jo, gent que s'ha adonat de la importància de no deixar que una llengua i una cultura caiguen en l'oblit i desapareguen per sempre. La música es del grup Obrint Pas, un grup VALENCIÀ, perquè aquest vídeo no tracta sols de defendre a Catalunya si no a tots els Països Catalans o Valencians o Balears, com voleu dir-ho.

Sols l'estima per la llengua i per la cultura pròpies,
pot desencadenar esdeveniments com aquest,
on tanta gent, de diferents procedències e inquietuts,
s'uneixen per una mateixa causa.


Tanqueu els ulls e imagineu-se aquest vídeo fet per valencians a la ciutat de València...
No podeu, eh? Inclús a algú de vosaltres vos ha entrat la risa fluixa...
S'heu preguntat el per què?
Ens han arraconat i ens han fet sentir mal simplement pel fet de defendre el que és nostre...
Però l'espurna està ahi, i poc a poc, anem refent la roda.

Uniu-vos!

- Defeneu el valencià.
- Parleu-lo a tot el territori i amb tothom.
- Exigiu un valencià normalitzat i denuncieu el mal ús per part de qualsevol organisme públic.
- Denuncieu qualsevol discriminació que patiu per parlar-lo.
- Uniu-vos a associacions que participen de la seua defensa.
- No vos avergonyiu i infravaloreu el seu ús als comerços, comunicacions i rotulacions de qualsevol tipus

Per cert, un LIPDUB és un fenòmen musical que possiblement va sorgir amb el WANNABEE de les Spice Girls... però això ja és un altre tema. Per saber més, feu clic ací.

El Natzaré.

Al dueño de SONALISON

Hola, me gustaria que publicasen este mail en vuestro blog, puesto que me gustaria quejarme al dueño de la discoteca SONALISON, el quel no deja de empapelar el pueblo con posters y con octavillas colocadas por todos los coches del pueblo.


Señor discotequero, a mi marido no le interesa su discoteca, a mi hermano tampoco, y a muchos otros del pueblo tampoco. Haga el favor de hacer su publicidad mediante otra forma menos agresiva y menos contaminante, que las calles y muros estan llenos de sus papelitos, como si todos los sábados viniera el Circo Mundial al pueblo.


Mi hija me dice que tome ejemplo del pub Glaçò, el qual hace sus anuncios mediante redes sociales como facebook o este mismo blog (sin gastarse un duro, por cierto) y llegando a toda la juventud. Porque es la juventud, y no mi marido, quien tiene que enterarse de sus espectáculos de luces, sonidos y las otras “cosas” que suelen pasar en las discotecas y sus baños.

Santa Inqusició, versió XXI

Les doctrines liberals clàssiques del s. XVIII propugnaven això que deien la separació de poders: la separació de qui fa la llei (poder legislatiu), de qui executa la llei (poder executiu) i de qui fa complir la llei (poder judicial). Molt s’ha avançat, però, en l’anàlisi de la naturalesa dels estats i de la superestructura jurídica. L’anàlisi del estats com a eina de les classes dominants per a la seua perpetuació i de l’estructura jurídica com el reflex de les relacions econòmiques -i la seua traducció política- de dominació no és cap nou descobriment.

Som “afortunats” de viure en aquestos temps en els quals eixes anàlisis estan mostrant la seua correcció històrica. Durant tot el procés de la crisi, els estats estan actuant descaradament com una eina al servei d’eixa classe de grans capitalistes, de les seues institucions “professionals” (FMI; BM, OCDE) i dels seus titelles polítics. La democràcies burgesa ha quedat totalment desacreditada – on és la democràcia quan s’imposen les reformes?-. Ahir i hui també hem tingut el “plaer” de poder seguir el judici als dirigent polític de l’esquerra independentista basca Otegi, Permach i Alvàrez: un judici que respon únicament a motivacions polítiques. On és la justícia quan s’empresona la dissidència?

.
"La secció segona del penal de l'Audiència espanyola comença avui (ahir, dijous 11 de novembre) el judici als dirigents de l'esquerra abertzale Arnaldo Otegi, actualment a la presó per una altra causa, Joseba Álvarez i Joseba Permach. La fiscalia els acusa d’haver exalçat el terrorisme amb l'acte i els parlaments que es van fer al velòdrom d'Anoeta (Sant Sebastià) l'any 2004. Però l'esquerra abertzale hi veu un simple judici polític ‘sense cap ni peus', en paraules del portaveu, Txelui Moreno." (diari Vilaweb)

Sospite que els grans mitjans de comunicació hauran donat un tractament digne de la seua "professionalitat", "objectivitat" i "pluralitat". Per això, us passe el link de la notícia del Vilaweb (que per cert, no és cap portaveu d'ETA!), on vosaltres mateixos podeu escoltar el mitin d'Anoeta, fet pel qual són jutjats els dirigents independentistes.

Som afortunats de viure en aquestos temps de canvis; cal, però, que no ens limitem a pregonar i a llançar idees als quatre vents: l’únic que mou les situacions és la pràctica social col·lectiva...


http://www.vilaweb.cat/noticia/3809195/comenca-judici-otegi-acusat-dhaver-enaltit-terrorisme-lacte-danoeta.html

En Forcat

dijous, 11 de novembre del 2010

Un altre món és possible

...i desitjable: un món més just i habitable, on els recursos es troben a l'abast de tothom i on la igualtat d'oportunitats siga real. On el respecte a la diferència estiga reconegut i practicat i les llibertats s'expressen sense ferir els altres...

Així comença un article dens, que diu moltes veritats molt ben dites i es llig en un periquet, del mestre, pedagog, psicòleg i no se quantes coses més, en Marc Adell; publicat al diari El Punt el 29 d'octubre. Fa pensar, i això sempre és bo.

Per continuar llegint fes clic ACÍ



dimecres, 10 de novembre del 2010

Col·labora amb Ribercan

Hola a tots i a totes;
Una amiga meua, què treballa de voluntària els caps de setmana en la protectora d'animals de Carcaixent, m'ha enviat aquesta informació. Venen plaques metàliques identificatives per gravar el nom de la mascota i un telèfon de contacte. Tenen varis colors i models. Per sols 6 euros, te les envien a casa gravades i amb les despeses d'enviament incloses.

Per suposat que tots els beneficis són per mantindre els gossos i gats que van acollint. Les protectores, com tots sabreu, apenes reben cap ajuda i sempre estan saturades per la irresponsabilitat de l'home. Aquesta, a més, te seriosos problemes al estar en un lloc que s'inunda contínuament amb problemes afegits de talls elèctrics i d'aigua.

En fi, que si esteu interessats, sols teniu que fer un ingrés en els següent compte:



Nº cuenta RIBERCAN bbva: 0182 0552 29 0201540080


Després de fer l'ingrés els envieu un correu avisant-los de que heu fet la transferència i donant-los les següents dades a tiendaribercan@hotmail.com


  • El vostre nom.
  • La vostra direcció de correu postal.
  • Tipus de placa i color.
  • Nom de la vostra mascota i telèfon de contacte en cas de pèrdua.

Propostes interesants.

Estimados amigos,
Torrella comienza el “1er CICLE DE DEBATS TORRELLA OBERTA” que se celebrarán los días 12, 19, 26 de Noviembre y 3 de Diciembre a partir de las 21 horas (9 de la noche).

A continuación os detallamos el programa de debates:

Viernes 12 de Noviembre:
>el medio ambiente, la ecología y el poder: las nuevas relaciones en sociedad y estado alrededor de la naturaleza.

Viernes 19 de Noviembre:
>Los medios de comunicación en la sociedad actual: información o desinformación?

Viernes 26 de Noviembre:
>Religión y estado: realidad anacrónica?

Viernes 3 de Diciembre:
>Los bordes de la sociedad: Xenofobia, homofobia y pueblos olvidados.

El ayuntamiento de Torrella os invita a estos debates, y estaría encantando de que participarais en ellos, por lo que es muy importante vuestra presencia en los mismos, debido a que hay una“parrilla” de expertos  los cuales sacaran conclusiones y las enviarán a los medios de comunicación y a los políticos pertinentes.

Gracias por asistir a los mismos.  Os esperamos.

Un abrazo.

Francisco Moreno
Alcalde de Torrella


dimarts, 9 de novembre del 2010

Descendent de Vallada.

 

   Gràcies a les noves tecnologies vaig conèixer a Ramón Cerdà Sanjuan, natural d'ontinyent, el qual encara porta sang de Vallada. El seu avi era d'ací i de malnom Perron.

     Té un talent indiscutible per a la literatura, per això vos convide a que el descobriu fent clic ací.

13 de novembre: Festa GIN MASTER'S al Glaçó.

 LA FESTA GIN MASTER'S APLEGA AL PUB GLAÇÓ

AZAFATES, REGALS I EL MILLOR AMBIENT ES COMBINA PER A QUE DISFRUTES DE LA NIT GLAÇÓ.

DISFRUTA DE LES COPES MASTER'S I OBTIN REGAL SEGUR....

dilluns, 8 de novembre del 2010

“V de Vendetta”

No havia vis la pel·lícula “V de Vendetta”. Recordava la publicitat que feren per la televisió quan la van estrenar i no vaig anar a veure-la perquè pareixia de còmic i després de veure-la segueix pareixent-me un còmic, amb plantejaments un poc ximples encara que compartits. Estic d’acord amb les crítiques a la manipulació informativa, que veiem que és real ara mateix; amb la corrupció empresarial que s’ha mostrat en la campanya de la grip A i abans en la grip aviar; i especialment en la utilització de la por al futur, a l’atur, als cataclismes, als diferents, a qualsevol cosa que acovardisca al personal per a fer-lo manejable.
Però no compartisc la generalització perquè no tots el polítics ni tots els empresaris són corruptes; ni les institucions que regeixen la societat democràtica que tant ens a costat construir estan podrides. La justícia i el parlament són dos elements imprescindibles per al funcionament democràtic, per a poder exercir la llibertat individual i social i, si no funcionen bé, és que cal canviar als components i no destruir les institucions.
La alternativa que proposa V és l’anarquisme, la destrucció per a que tot torne a sorgir de nou pur i immaculat. Els ciutadans sense por, lliures, que es rebel·len i... com es regirà la relació entre les persones en la nova societat? Com es resoldran els conflictes? Hi hauran normes, lleis? Qui les aplicarà? De repent serem tots de fiar? Ja no hi haurà gent que abuse d’altres persones? Diu V: “les paraules sempre conservaran el seu poder, les paraules fan possible que alguna cosa prenga significat i, si s'escolten, enuncien la veritat” però les paraules només no són suficients per molta veritat que porten, han de ser compatibles amb la realitat quotidiana.
A banda d’açò l’anàlisi de l’Estat autoritari, controlador i represor que fa la pel·lícula sembla correcte. L’essència dels sistemes autoritaris i feixistes és apoderar-se de la vida personal i social de les persones, buscant la submissió de tots els individus. El segle passat ho van aconseguir prometent “la comoditat de la rutina diària, la seguretat del que és familiar, la tranquil·litat de la monotonia” front a la incertesa de la llibertat recentment conquerida. Ni Hitler ni Mussolini ni Franco exercien el poder enganyant a la gent ni únicament per la força bruta. Els dos comptaven amb una part de la població que buscava la seguretat que oferia el dictador a canvi de perdre la seua llibertat i, si calia, de exercir la traïció, la delació i el terror.
La llibertat és més rigorosa que la submissió, exigeix responsabilitat, però la existència humana i la llibertat són inseparables des d’un principi. La humanitat comença quan la manera d’obrar de cada individu ja no és un mecanisme instintiu hereditari. La pèrdua del determinisme, que suposava el instint animal, és la condició necessària per al sorgiment de la cultura i la capacitat d’elecció davant de varies opcions, inherent a la llibertat, és el que diferència als humans dels animals.
Les amenaces més fortes per a la llibertat i la democràcia estan en les nostres actituds personals, en la por de milions de persones a la seua pròpia llibertat, en la por de la persona front a sí mateix i front a la societat. Al primer terç del segle passat milions de persones no sabien que fer amb la llibertat personal que havien aconseguit mitjançant la lluita dels seus pares. Eixir de la tutela de la societat tradicional, on tot estava reglamentat per tradicions de segles i on cadascú sabia el lloc que havia d’ocupar, els deixava davant de la inseguretat, del dubte, del risc que suposa enfrontar-se a un món incert. I, com diu V: “El temor va poder amb vosaltres i, preses del pànic, vareu acudir a l'actual líder“, als dictadors.
L’actual societat del risc ens posa de nou davant la temptació de buscar un salvador que ens assegure la tranquil·litat per al futur... a canvi de què? De la justícia, com en els casos de xenofòbia? De la llibertat, com en els casos en que es demana mà dura i lleis més restrictives? En les nostres mans està. Si tornem a caure en els errors del passat no cal buscar culpables. “Només heu de mirar-vos al mirall.”
Iron Maiden