Cercar en aquest blog

divendres, 26 de novembre de 2010

LA CAMBRA DE DALT: ELS CALAIXOS DE L'APARADOR

LA CAMBRA DE DALT: ELS CALAIXOS DE L'APARADOR: "M’agradava anar a ca ma uela Ramoneta. Sempre anàvem diumenges a poqueta nit, desprès d'haver passat tot el dia en el Pla. Els diumenges d'..."

Preservar la nostra llengua; La velleta refranyera.




Ens havíem reunit en l’ermita un grup de gent de Vallada per sopar i fer una marxa nocturna. La convocatòria l’havia feta el Centre  excursionista de Vallada per vore la pluja d’estreles la nit del dotze d’agost.
Jo havia anava acompanyat pel meu fill i un amiguet de la seua classe. Donàvem bon compte dels nostres entrepans al voltant d’una taula de les de la part de darrere de l’ermita quan sigil·losament s’acostava un gat per vore si li donàvem alguna vianda.
-Sssapii!-Va cridar l’amic del meu fill per espantar el gat al temps que mirava complagut com s’allunyava corrents l’espanta’t animalet.
-Sapi, je,je. Això ho deien els “auelos”. –Va comentar una xica al fer-li gràcia l’expressió que tant de temps feia que no escoltava.
Els somriures varen il·luminar el rostres de la majoria. Segurament la seua memòria volava al passat, a eixes vesprades berenant pa amb oli i sal a ca la iaia, on esta, ataviada amb un davantal teixia tireta asseguda en un tamboret. El gat juganer s’estirava les ungles en el muntó de tireta o la garba de vímet i la iaia li bramava un sapii!! Per fer-lo fugir.

Per continuar llegint fer click ací.

dijous, 25 de novembre de 2010

Es confirmará el cicló per als propers dies?

Esperavem que les borrasques hagueren passat pel golf de Cadiz i no el que pareix que s'està gestant. 
Esperem que els models s'equivoquen perque aixó es un autentica ciclogenesis convertida en un cicló extratropical que pot deixar vents huracanats, per ací el vents del SW no deixen molta pluja pero el vent pot ser terrible...



Isidoro Cerdá

25-N: Contra la violència de gènere!

Penge el comunicat que m'ha arribat de l'Escarot - AJLC.
La violència de gènere. Què és?

Per a parlar de violència de gènere (com de qualsevol altre tema) creiem que el més coherent és, en primer lloc, saber a què fem al·lusió. De fet, en general, pensem conéixer-ne el significat, però en la pràctica algunes vegades no sabem delimitar fins on ha d’arribar el to d’una conversa, quin ha d’ésser el límit del contingut d’unes paraules que fereixen, el de la carícia d’una mà per la qual sentim rebuig i on comença allò que anomenem violència de gènere. Tot just aquesta mateixa confusió entre què és i què no és ens fa veure que la nostra societat té aquest tipus de violència massa arrelada, massa assimilada, massa socialitzada, massa normalitzada... Però, realment, de què estem parlant?

L’ONU la defineix com: “tot acte de violència sexista que té com a resultat possible o real dany físic, sexual o psíquic, incloent-hi les amenaces, la coerció o la privació arbitrària de llibertat, tant si s’esdevé en la vida pública com en la privada”.


dimecres, 24 de novembre de 2010

Proposta de nova enquesta

En cinc dies, finalitzarà el període de votacions de l'enquesta que estem duent a terme i que es titulava "deurien els partits polítics del poble, comunicar-se i comunicar mitjançant l'ús d'aquest bloc?".
Els resultats, per ara, no deixen pas a cap dubte...

Ens agradaria seguir amb aquesta acció d'enquesta participativa i democràtica, i fer-ne d'altres diferents on tothom participara.

Es per això que ens agradaria que qui tinguera alguna idea per a realitzar una nova enquesta al poble, ens ho comunicara, ja que ens interessa les preocupacions i els interesos que puga tindre la gent del nostre poble.

Vos estariem molt agraïts.

Atentament;
L'equip de VALLADA City

Quan tot està permés baix un marc d'aparent legalitat i el poder utilitza la ignorància del poble per alimentar l'odi.

Jose Luis Roberto, conegut per "El cojo"
No tinc paraules per descriure el que he viscut fa escassos minuts.
No vull que aquesta narració resulte melodramàtica ni res per l'estil,
no vull fer creure a ningú res, ni ficar-te de cap bàndol. Sols vull
que se m'escolte. Que algú em diga que existeix la meua veu i la meua
presència perquè sinó rebente.
Per uns moments, per un instant ficat en la meua pell. Viu el que he
viscut i després, dis-me que ací no ha passat res.

Com cada dilluns em dirigia amb uns bons amics a un bar on passem
hores i hores amb intenses i no tan intenses converses, que ens fan
imaginar un món millor.
Com cada dilluns es respirava bon ambient, està la gent que coneixes i
d'altra que no però, que igualment et fan sentir com a casa.
Com cada dilluns em demanat un refresc. Refresc que ha acabat
convertint-se en un soparet improvisat.


dimarts, 23 de novembre de 2010

Endevina, endevinalla...

Paco i jo teniem un tracte: Jo penjava la foto i ell, a final de setmana, feia l'explicació.
Paco coneix molt més que jo, cada racó del poble i s'esplaia amb les seues explicacions amb històries que són interessants. En canvi jo, faig la foto i, com a molt, dic on és o qui és.
Dic "com a molt" perquè la foto de la setmana passada, desconec com es diu el lloc... (ací és on entra Paco). Sols vols puc dir que és una casa prou gran que està prop de la central elèctrica que hi ha a l'altra banda de l'estació vella de tren.

Paco! On estas? Respecta el tracte! ;-)

En fi. Aquesta setmana toca personatge valladí.
Per a complicar un poc la cosa, m'he permés de cobrir-lo amb un quadrat blanc però, pel context, molts de vosaltres segur que l'encerteu prompte.

Recordeu, les respostes anònimes no compten!


Ramón Navarro Juan: Obrint vies

 El dia a dia, i en general, la vida mateixa, seria molt insípida si no fora per tot allò que ens va ocorrent, que anem vegent i coneguent pel camí.
No se on vaig sentir que, "si no et mous, et rovelles", i és d'allò més cert. Si no et mous, si no et mou la curiositat, si no proves a fer allò que t'agrada o resoldre allò que et preocupa, t'oxides.
La frase "Què havera sigut si..." és una frase què tot el món deuria emprar el menys possible... ens evitariem moltes cares llargues i molts pensaments que s'alimenten únicament del passat.
El temps passa com una fona i, quant menys te n'adones pots estar de camí el cementiri (la vida ens ho demostra continuament... de vegades d'una forma molt amarga...).
D'entre eixes coses que fan que la vida mereixca la pena, estan, al meu parer, aquestes persones que es creuen pel nostre camí, de vegades com un estel, com un "xip-xep", però que et deixen a la ment, una agradable sensació de pau i esperança, un somriure que renaix contínuament al recordar-los, un lloc on acudir en cas de necessitat... en cas de buscar un "pensament feliç", com a la novel·la de Peter Pan.
Em considere afortunat quan faig memòria i veig que, la meua ment, està plena de persones d'aquest tipus. Persones que, sense buscar-ho, són per a mí un exemple a seguir... admirables.
Allò que es fa admirables als meus ulls, és que fan el que els agrada, "sense mirar pel" i sempre des del respecte pels demés i per la Natura. I no sols que fan allò que els agrada, si no que la passió els fa dur-ho fins a límits insospitats. Te les pots trobar als llocs més llunyans... o ací mateix, al poble de Vallada.
Fa un temps que conec a Ramón. L'he vist i hem parlat en comptades ocasions, però des de la primera paraula vaig saber que Ramonet (com tots el coneixen), és una d'aquestes persones.

Ramón Navarro Juan és de Canals, te 40 anys i des de fa 20 (mitja vida, que es diu prompte), practica l'escalada esportiva.
Ara, amb moltes competicions guanyades i desenes de vies obertes per tot el territori nacional, Ramón, entre via i via, baix el castell de Vallada, em conta:

- "Tot va començar com un joc"- Em diu rient... _ "Recorde que al principi, acompanyava als meus amics i ho feia tot amb material deixat i amb les esportives calçades!... Poc a poc ja em vaig anar comprant material...".

Ramón treballa per a una empresa de "treballs verticals". Comparteix afició i treball, res més gratificant.

- "De vegades"- diu Ramonet. -"Ja no se quan estic treballant i quant no".

I es que Ramonet, fa un parell d'anys que dedica tot el seu temps lliure al nostre poble. Sí, sí, AL NOSTRE POBLE.


Gràcies a ell, Vallada està sent reconeguda a tot el món de l'escalada, apareguent en articles a nombroses revistes, webs i blocs especialitzats. Són incontables les hores que Ramón ha dedicat (i està dedicant) a "equipar" per a l'escalada esportiva la pared Sud-Est del Castell de Vallada, obrint sendes per accedir fàcilment, desbroçant, netejant, perforant, atornillant, encordant... instal·lant tot el material necessari per a garantir la seguretat de tots aquells que vullguen escalar les vies que, de manera totalment altruïsta i desinteressada, Ramón va obrint poc a poc mogut per aquesta passió de la qual vos parlava abans.
A més, com a tot bon escalador, Ramón respecta fauna i flora. Tot el fem produït durant les llargues jornades va cap a la bossa i després cap al contenidor corresponent; tots els cigarrets fumats, a la butxaqueta de la motxilla; totes les plantes protegides, respectades com un be d'allò més preciat...

I quina és la finalitat de tots aquestos esforços (i diners) gastats?
No hi ha finalitat alguna, eixa és la veritat, més que la satisfacció de fer les coses ben fetes sense importar el que suposen per a un mateix o per als demés, sense buscar cap reconeixement, sense buscar cap benefici, sense buscar cap vot.
Aquest treball parla de satisfaccions personals. No te res a veure amb el que treballa per obtindre un jornal, o amb el caçador que construeix conilleres, planta blat o instal.la menjadors per tot arreu, per a després obtindre "beneficis"... L'amor i la dedicació és totalment desinteressada, i això, avui en dia, costa de trobar...

Com ja he dit abans, gràcies a Ramonet, Vallada és reconeguda al món de l'escalada. No hi ha cap cap de setmana que no es vegen al poble, a l'ermita, escaladors que venen de totes parts del territori a pujar per les vies que Ramonet ha obert, a "aprofitar-se" (en el bon sentit de la paraula) de tot el treball que Ramonet està realitzant ací (qui sàpiga un poc d'escalada ho entendrà).
És per tot açò i més, que Ramonet es mereix un article com aquest, on tots els valladins sàpiguen el que està fent aquest xic de Canals pel nostre poble: accions desinteressades que fan que directa o indirectament, Vallada i els seus habitants es vegen enriquits.

PD: Durant els més de dos anys que Ramón du equipant vies a Vallada, ha rebut un xicotet donatiu del centre excursionista de Vallada, cosa què vol agraïr-los des d'ací.

dilluns, 22 de novembre de 2010

L’església i la raó no es duen bé

Tal dia com avui, 22 de novembre, de 1559 el rei Felip II publicava la pragmàtica que prohibia als estudiants de la Corona de Castella estudiar en les universitats estrangeres amb excepció del Col·legi Espanyol de Bolònia, Roma, Nàpols, Coïmbra i les de la Corona d’Aragó. En 1568 la prohibició es feia extensiva als estudiants de la Corona d’Aragó.

Aquesta mesura pretenia evitar el contagi de les idees protestants però el que va aconseguir, la por al luteranisme, va ser acabar amb la tradició cosmopolita de les universitats de la monarquia espanyola, l’aïllament, l’endarreriment de la ciència en els territoris de la monarquia i el punt final del humanisme espanyol que havia brillat amb figures com Joan Lluís Vives , Bartolomé de las Casas o Antonio de Nebrija. La monarquia espanyola es convertia en la guardiana de la fe catòlica a costa de quedar-se a la cua del progrés social, científic i econòmic.

Franco no va prohibir estudiar a l’estranger però va enviar a la tomba o a l’exili a les millors ments d’Espanya. El que havia aconseguit el liberalisme, amb lluita constant contra els conservadors més reaccionaris d’Europa recolzats pel clero, i la República, es va perdre totalment en la Guerra Civil i la repressió més cruenta de l’Europa del segle XX. L’església catòlica va jugar un paper central en l’alçament del rebels contra la República, la guerra i la repressió. Espanya tornava a ser la “reserva espiritual de occidente” a costa d’un milió de morts, la destrucció de la ciència i la clausura de la raó. Tornàvem a estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Ara que, després de tres dècades de democràcia, comencem a ocupar primers llocs reconeguts en el món científic, artístic, intel·lectual i social, ve el Papa a dir-nos que cal reevangelitzar als espanyols perquè estem perdent la fe. Esperem que la seua crida no tinga èxit perquè l’augment del poder de control social de l’església (això és evangelitzar) sempre ha sigut a costa d’estar en la cua del progrés social, científic i econòmic.

Iron Maiden