Cercar en aquest blog

divendres, 29 d’octubre de 2010

El masclisme fastigós

El masclisme no és nou. Són milers d’anys de submissió de la dona, de sotmetre’s a la força de l’home, a la llei de l’home, a la voluntat de l’home. Però el paper de la dona durant la Primera Guerra Mundial, la fam de llibertat de la ciutadania, d’homes i dones, i, especialment, després de la Segona Guerra Mundial i el maig del 68 francès, el masclisme va anar quedant en reductes conservadors. El franquisme era el major reducte, no conservador sinó ultraconservador, d’Europa. Érem “la reserva espiritual d’occident”. Ací manteníem vigent allò més ranci, reaccionari i dolent de l’herència moral i espiritual de la cultura judeocristiana, tot allò que la societat europea estava llevant-se de damunt. 

"Érem “la reserva espiritual d’occident”. Ací manteníem vigent allò més ranci, reaccionari i dolent de l’herència moral i espiritual de la cultura judeocristiana, tot allò que la societat europea estava llevant-se de damunt"

Ací el camí serà llarg i tortuós. El franquisme no s’ha condemnat com calia, s’ha justificat i alabat; molts assassins franquistes han mort sense que ningú els condemnara ni tan sols moralment, i altres continuen vivint sense que se’ls faça sentir el menyspreu pels seus actes abjectes. La conseqüència lògica és que el franquisme sociològic continua vigent en amples capes de la població. Francisco Javier León de la Riva, el ginecòleg d’Ana Botella ficat en política per Aznar, és una mostra evident d’aquesta repugnant herència. 

León de la Riva, l’alcalde de Valladolid, és el típic polític de la dreta pura i dura, seguidor del seu mentor José María Aznar, que milita còmodament en el partit de Rajoy, en el partit que pretén ser alternativa de govern presentant-se com una opció tranqui-la, moderada, moderna i de centre. En qualsevol partit pot eixir algú que fique la pota fins la gola però el que no té justificació és que els màxims dirigents no condemnen declaracions tan fastigoses com les fetes pel repel·lent alcalde. No tot el PP és així, però eixe partit té un alta concentració de gent que anhela l’antic règim d’amos i servents, de senyors amb poder i de gent sense cap dret, d’homes que manen i de dones que obeeixen. 

"En qualsevol partit pot eixir algú que fique la pota fins la gola però el que no té justificació és que els màxims dirigents no condemnen declaracions tan fastigoses com les fetes pel repel·lent alcalde"

El dirigents del PP saben com pensen els que els voten i no estan dispostos a perdre cap vot, per això, lluny de retraure-se’l han aplaudit a León de la Riva. Segons ha declarat l’alcalde de Valladolid, Gallardón i Rajoy li han enviat missatges pel mòbil per donar-li ànims i recolzament. No m’estranyaria que Sánchez Dragó també li enviara una felicitació a León de la Riva. Pensa com ell, només que li agraden més jovenetes, però per a ell les dones, o les xiquetes, són “zorritas, putas...”, com per a qualsevol mascle, mascle. 

Sánchez Dragó conta la seua aventura pedòfila, amb xiquetes de tretze anys, perquè, diu, ha passat el temps i el delicte ha prescrit. León de la Riva fa declaracions menyspreables i fastigoses respecte a Leire Pajín des de la seguretat del poder. Ambdós tenen en comú la vilesa, la covardia i la repugnància que produeixen i la militància política i moral en el reducte de la putrefacta reserva espiritual d’occident.

Al Azraq

dimarts, 26 d’octubre de 2010

L’Estat francés imposa la reforma de les pensions!

Finalment, el passat divendres 22 d’octubre el Senat francés aprovà la polèmica reforma de les pensions, presentada i impulsada pel govern de Sarkozy.

Els punts més conflictius d’aquesta reforma són l’endarreriment de l’edat legal de jubilació (dels 60 als 62 anys) i de la jubilació completa per a aquells qui no han cotitzat els anys pertinents als 67) i l’ampliació del temps necessari de cotització (dels 40 als 41’5 anys).

La reforma ha provocat, durant els últims mesos, massives protestes i jornades de vaga arreu de tot l’estat francés. Tanta ha estat la magnitud de les mobilitzacions (amb accions com l’ aturada de les refineries, dipòsits de combustible, transport viari i ferrocarril, provocades per les treballadores i treballadors) i tant el suport general a aquestes, que la reforma de Sarkozy ha arribat a veure’s seriosament amenaçada.

Les diverses Vagues Generals (la darrera de les quals va comptar amb al voltant d’un 70% de suport), les massives protestes socials i el bloqueig de sectors estratègics, (com el de l’energia) posaven en difícil situació al govern conservador, neoliberal, capitalista, opressor (no oblidem que a l’Estat francès hi ha diverses nacions i llengües que no compten amb reconeixement oficial, com per exemple el català al Rosselló) i racista (recordem les expulsions de gitanos romanesos) francés.

Tot i aquesta situació de massiu rebuig social a la proposta de reforma, aquesta va estar aprovada el divendres passat (amb 177 vots del centre-dreta de Sarkozy front als 153 de l’oposició). Malgrat açò, la lluita continua. Per a aquest dijous, 28 d’octubre, data en què està previst que el text que ix del Senat siga votat nova i definitivament per ambdues Cambres, hi ha convocada una nova jornada de mobilitzacions.

Davant aquest fet, des de l’Escarot, l’Assemblea de Joves de La Costera, volem manifestar:

- El nostre suport a les accions realitzades pels agents socials a França, les quals considerem que s’alcen contra un poder econòmic injust, precari i explotador. El govern francès no ha dubtat en anomenar “salvatges” a aquells que estan realitzant accions necessàries al carrer per provocar un canvi de la situació social en què es troba la societat. És un salvatge qui defensa una societat justa, o és un salvatge qui insisteix en la permanència d’un sistema econòmic injust i explotador?.

- És de vital importància destacar el paper de les i els joves, (especialment dels i les estudiants) que ha tingut lloc en aquestes jornades de lluita. Defensem aquesta implicació juvenil en les lluites socials. Estudiants, perquè som els treballadors de demà, organitzem-nos!

- L’aprovació de la Reforma de les Pensions és una mostra més de la deriva antidemocràtica i dictatorial que estan adoptant els diferents estats de la Unió Europea. La massiva i ampla oposició a la reforma no ha estat suficient per a l’Estat francès, que únicament ha fet cas de les exigències del Capital.

- - Els estats (entre ells l’Estat espanyol) presenten les reformes polítiques com necessàries i imprescindibles. Eixes reformes no responen a res més que a l’opció política neoliberal i a les exigències del gran Capital. Únicament són imprescindibles i necessàries per a la minoria dominant: són totalment perjudicials per a la majoria treballadora. Les reformes són reaccionàries; entenem que cal un canvi profund, però no en la direcció de les reformes capitalistes.

- Front la ideologia reformista i interclassista que preconitzava el final del conflicte social, la realitat mostra com la lluita de classes no desapareix, no s’extingeix mai: es manté latent en el subsòl social fins que torna a reaparèixer en tot el seu potencial. Les mobilitzacions franceses són bona il·lustració d’això.

- En aquests moments de canvis polítics torna a posar-se de manifest la necessitat de mantenir sempre una lluita organitzada amb perspectives de conquesta del poder polític. És evident que l’anomenat diàleg social ha suposat retrocessos històrics per a la classe treballadora del nostre país.

- Al nostre país, després de la Vaga General del passat 29-s cal continuar la lluita contra la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades socials. Allò necessari i imprescindible per als i les treballadores, aturats/es, jubilats/des, precaris/es, estudiants... és organitzar-se, mobilitzar-se i formular alternatives globals que responguen als nostres interessos.

Amb l’Escarot, joves en lluita!

La Costera, 25 d’octubre de 2010

L’Escarot, l’Assemblea de Joves de La Costera

jovescostera.ppcc.cat // lescarot@cajei.cat

Conèixer el nostre territori; Otos.



Sempre s’ha dit que hi ha dos tipus de turistes; aquell que ho veu tot amb ulls infantils i es deixa seduir per tot allò que veu i  aquell al qui no li agrada res  del que veu. Jo m’englobe en el primer grup, per tant la meua curiositat per vore qualssevol racó del nostre territori en mou a recórrer qualssevol indret. Des que vaig llegir Pana negra de Joan Olivares, tenia l’assignatura pendent d’anar a Otos al poble dels rellotges de sol. Este diumenge passat després de dinar férem una escapada a este encisador poblet de la Vall d’Albaida.

Per seguir llegint feu clic ací.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Elogi de l’anonimat


En aquest blog es fa referència molt sovint al fet de que molts participants ho fan de manera anònima. Els que participen a cara descoberta solen remarcar-ho i, de vegades, es dirigeixen als anònims amb certa sorna. Però no serà tan dolent l’anonimat quan el món està ple de societats anònimes. Els majors deien que la millor empresa per a treballar és aquella en la que no coneixes l’amo, és a dir, de amo anònim. Així pots pensar que treballes per a la societat i ho fas més agust que si estàs veien la cara de qui t’explota i coneixes les seues mesquineses.

Deia ma mare que quan va veure, en una pel•lícula, a una actriu asseguda al wàter li va caure el món damunt. Ella de menuda creia que els artistes eren com déus que no tenien eixes necessitats. Des d’aleshores veu als artistes com a persones que fan una feina, millor o pitjor, com qualsevol persona, sense l’aura divina que tenien abans. Per això diuen que ningú és mestre en la seu terra. Perquè en la nostra terra ens coneixen, saben com som, de quina família venim, les maldats comeses des de xicotets, els errors de joventut... És a dir, coneixen les nostres misèries.

Totes les persones tenen alguna història passada, més o menys important, de la qual no estan molt orgullosos. Totes les persones tenen una família en la qual cada membre també té les seues històries. L’anonimat evita que les opinions vessades siguen mediatitzades per aquesta càrrega negativa. Evita els atacs personals per desprestigiar les opinions quan no poden rebatre’s amb arguments.

Quan un llig un escrit anònim el valorarà per el que diga l’escrit. Quan no coneguem l’autor ens centrem en el que diu, en la idea que transmet. Però quan el coneguem sol apareixer eixe: xe, redéu, que m’ha de dir este a mi..., o, mira tu el que diu la filla de fulà... o el pare de mengà..., pues mira que son tio..., pues s’auelo era... Un escrit anònim et deixarà indiferent, t’agradarà, et servirà per alguna cosa o no, però sempre serà per el que diga l’escrit, no per que ho haja dit fulanito o menganita. No estarà devaluat per l’opinió, basada en qüestions purament personals i subjetives, que tinga qui llig de qui escriu.

Charlie Chaplin, Charlot, tenia debilitat per les xiques molt jovenetes. Karl Marx era un masclista. Lenin venia d’una família burgesa. Li lleven aquests fets importància a la seua obra? Per descomptat que no. Però els enemics d’aquests autors, que no van poder rebatre amb raonaments la seua obra, van buscar en la seua vida personal tot el que van poder per a desprestigiar-los. Qui no coneix aquests elements jutja l’obra per ella mateixa, sense estar contaminat per elements que res tenen a veure en el que exposen els autors.

Per altra banda està la por o precaució a manifestar opinions contraries a qui exerceix el poder de manera despòtica. Quan es veuen i es viuen represàlies per vessar opinions s’evita fer-ho de forma oberta. L’anonimat és, aleshores, l’única eixida que permet dir el que se pensa i mantindre el treball, l’estatus social, o simplement permet estar a l’aixopluc d’atacs personals. Hi ha gent a la que la seua posició personal li permet expressar-se amb llibertat però hi ha altra gent que és vulnerable. Fan mal aquestes persones per expressar-se anònimament? Haurien de callar i no dir el que en realitat pensen?

És de covards expressar-se de manera anònima? Potser, o potser simplement és no posar la cara, innecessàriament, per a que te la trenquen. El que és de covards i no té justificació és aprofitar l’anonimat per insultar o per fer afirmacions desagradables o ofensives, sense raonar-les o sense aportar dades. Com també és de covards, i no té justificació, insultar, ofendre i abusar de l’autoritat, emparat per la impunitat que un càrrec o una determinada posició social puga proporcionar, per molt que l’autor vaja a cara descoberta. Sol donar-se el cas de qui galleja de donar la cara quan en realitat pot fer-ho perquè té les espatlles ben guardades.

L’anonimat és una opció, tan bona com qualsevol altra, per a debatre idees en certes situacions polítiques i socials, i les aportacions anònimes són tan valuoses com les aportacions signades. Tant de bo no calguera fer-ho però les coses són com són i qui va d’anònim els seus motius tindrà, perquè tots mengem i anem al wàter.

Iron Maiden