Cercar en aquest blog

divendres, 17 de setembre de 2010

Himne alternatiu del Poble de Vallada

Una persona anònima ens ha enviat el següent:

Com que veig que a molts de vosaltres, no vos ha agradat allò de l'himne del poble. He pensat de fer un nou himne, diguem-ne més...  "actual", remasteritzat o modern; amb el que la gent, o al menys, aquells als qui jo conec (gent "d'apeu", sense grans pretenssions que no siguen les de viure en pau i dignitat), es senta més identificada.
A més, jo soc dels què pensa que un himne, deu de ser una cosa que al sentir-la un, a més de sentir-se orgullós d'allò què parla, deu d'afavorir el progrés, la millora col·lectiva... en definitiva, buscar la felicitat, d'aquell què el canta... i no fer-lo creure que viu en un món meravellós... quan no és cert.
I què voleu que vos diga? Parlar de "Cristos", Esglésies, Campanes, Cistelles i situacions que no he vixcut, no em diu res de res...

Així doncs, vos presente l'HAPV (Himne Alternatiu del Poble de Vallada) i també un fons d'escriptori amb els dos himnes per a què el poseu al vostre ordinador ---------- ELIMINAT PELS ADMINISTRADORS DEL BLOC-----------

(Vinga, un poc d'humor a l'assumpte, redeu!)


Contemplant el poble de Vallada
des de l'escultura del Bayarri, fins a les casetes de l'Ermita
Vallada està morint-se, gent dormida, poregosa i passiva.

Les dones valladines, amb la mirada ressignada i perduda,
pinten els carrers i arreglen els jardins municipals.

Els homes, han deixat de ser tan homes per l'impotència i l'atur,
viuen lamentant-se en silenci i intentant salvar-se el cul.

El Crist més que oberts, el què té són els braços ben clavats,
però si puguera, vos faria un tall de mànega i vos diria:
"Què vos passa, antic poble de Vallada?"

I al cor, però més que al cor, al vell record que s'oblida,
recordem la rica terra valenciana,
de cultura arrelada i llengua defenuda i viva.

Valladins!

El Penyó què ens mira, sap que estem fent-ho molt mal!

Més que campanes d'alegria, semblen sentir-se campanes de dol!

Força i ànims al poble de Vallada!

Que arriben on tinguen que arribar els crits
i desperten allò que permaneix tancat a la "casa de la por"!

Vixca Vallada, moderna, unida i combativa!

Vixca!

dijous, 16 de setembre de 2010

POR QUÉ IRÉ A LA HUELGA GENERAL Por Ignacio Escolar

Han pasado sólo dos años, qué deprisa se olvida. Tal día como ayer, 15 de septiembre de 2008, la mayor bancarrota que vieron los tiempos dio la señal de salida a la peor recesión en décadas. Todo en esta historia es así, titánico, y aquel gigante naufragado se llamaba Lehman Brothers. Conviene recordar su nombre y la fecha que marcará pasa siempre nuestras vidas: 15-S. Aunque no lo parezca, no fue culpa ni de los liberados sindicales ni de los gitanos ni tampoco del precio del despido libre. Es la parte más obscena de la crisis: la desconexión entre sus causas y sus consecuencias.

Yo ya me he decidido. El 29 de septiembre iré a la huelga general por el 15-S y cuatro motivos más. El primero, por la reforma laboral; porque no creo en las recetas de esos economistas pirómanos que proponen apagar incendios con gasolina o combatir el paro abaratando el despido. El segundo, porque tengo un hijo de un año y, aunque sólo sea por él, me niego a rendirme ante la mayor estafa de la historia: que el fracaso estrepitoso de la ideología neoliberal se solucione con otras dos tazas de la misma sopa. El tercero, porque yo también conozco a sindicalistas egoístas y liberados perezosos, y creo que los sindicatos tienen mucho que mejorar. Pero me preocupa aún más que su derrota deje desarbolada la principal defensa de los trabajadores ante esos empresarios sin escrúpulos, que tampoco son todos como la caricatura de su representante, Díaz Ferrán, pero que también existen. El cuarto, porque me temo que la huelga no va a funcionar, y tengo debilidad por las causas perdidas.

Pase lo que pase, el 29 de septiembre la derecha podrá celebrar un éxito. Si la huelga triunfa, será una derrota del Gobierno. Si la huelga fracasa, será una derrota aún peor, la del sindicalismo. 

No será con mi ayuda

____________________________

Enviat per un anònim

¡Valencia, levántate y anda!

Si Cristo apareciera en la Comunidad Valenciana y viera a los que, igual presiden procesiones, que encabezan los Te Deum, se calzan tejas con ricas mantillas, que justifican la desaparición del dinero de todos los valencianos, encubren la corrupción, ocultan las cuentas al Parlamento, no pagan sus deudas y carecen de misericordia con los impedidos y los dependientes, se dirigiría a toda la multitud que habita esta Comunidad y diría: "Valencia, levántate y anda". O ¡Valencians en peu alceu-se!, si fuera valenciano. Es eso lo que necesita la Comunidad, despertarse y andar de nuevo para salir del colapso. No es ya lo despilfarrado, lo sustraído o el deterioro de los servicios públicos, es el mal ejemplo, la perversa pedagogía/ideología de socialización de la corrupción a la que nos ha llevado el PP de Camps.

Seguir llegint >>

Article d’ANDRÉS PERELLÓ, El Pais, 16/09/2010

dimarts, 14 de setembre de 2010

El video del què tots parlen...

A petició de valladins i valladines. Ahí va:
(Per cortesia de Isidoro)



Modifiquem l'entrada incluïnt l'himne del poble:

Contemplant la Serra Grossa des de l’Ermita al Castell
Vallà naixqué com la rosa entre el carbó i el cistell.

Les dones vallaines, assussenes de nostres íntims jardins.
els hòmens, adobats per les faenes, traçant els futurs camins.

El Cristo obrint els braços en pau i germanor
per a estretar els llaços d’un poble ric d’amor

I al cor, la viva terra valenciana forjant l’etern valor
que nos demana son geni creador...

¡Vallains!

¡El penyó que nos mira sap que som des de sempre artesans!

¡I entre crits de campanes respira tot l’orgull que portem en les mans!

¡Honor i glòria al poble de Vallà! ¡Que arribe al cel la crida en valencià!

¡¡Vixca Vallà!!

dilluns, 13 de setembre de 2010

Felicitació a les comparses

Hola a tots i a totes;
M'agradaria felicitar a la comitiva de festes de moros i cristians per tindre l'original idea de la nit del playback.
Vaig disfrutar moltíssim vegent les coreografies que moltes comparses varen preparar... moltíssim, sobre tot amb la comparsa de Ricardo Terol (el Crist crucifixat) i al Lladosa cantant al ritme de la guitarra...
Heu demostrat que les festes poden reinventar-se, i que la imaginació i originalitat, no està renyida amb la tradicionalitat.
Crec que no cal dir-ho, perquè de segur que a l'any que ve es tornarà a fer (i millor!), però anime a tots els moros i cristians a seguir amb aquesta nova iniciativa.

Això sí, amb un escenari més gran i una millor il·luminació!

Un cosa més... diuen que hi han videos al youtube sobre aquest playback. Jo no els he trobat. Si algú pot ficar l'enllaç, li estaria molt agraït.

Gràcies!

diumenge, 12 de setembre de 2010

Els homes temen la dona sense por

Em crida l’atenció el títol d’un article del diari “Público” en el qual Eduardo Galeano senyala, en una conferencia, els set pecats capitals de les societats occidentals. El títol diu “Los hombres temen a la mujer sin miedo”. Fa referència a la creació d’enemics en la nostra societat però és una bona frase per a meditar sobre l’assumpte perquè crec que és veritat i perquè és una por tan interioritzada que fa que l’home no siga conscient d’ella.


Tant el pensament clàssic com el judeocristià, les corrents bàsiques del pensament occidental, presenten la dona com l’origen dels mals dels homes. Zeus fa a la dona com un càstig per als homes. Crea a Pandora que, amb la seua curiositat, obri la caixa que portarà dolors i plaers, per igual, als homes. Per als cristians és la desobediència d’Eva el que va portar sofriment i treballs als homes.

Tant Pandora, en obrir la caixa, com Eva, al menjar la poma, actuen per conèixer allò que estava prohibit. Eixe coneixement és el que posseeixen les bruixes i les fetilleres, un coneixement ocult i, de vegades, malèfic. A més, fetilleres, bruixes i vampiresses es caracteritzen per tindre una sexualitat pròpia, per reconèixer els seus desitjos sexuals deslligats de la maternitat. La sola idea de que les dones siguen lliures i puguen controlar la sexualitat masculina espanta l’home. És una por que arrela en qualsevol cultura, edat i religió, en grups de baixos ingressos i en grups d’alts ingressos.

Per això l’home necessita tindre el control. La virginitat i la castedat són símbols de submissió al baró. Primer a l’autoritat del pare i després a la del marit. La iniciativa sexual femenina, salvatge i gojosa, fa témer al home perquè no poden dominar-la. La història, l’art i la literatura s’han encarregat de mostrar aquesta por atàvica inventant bruixes i vampiresses, associant allò femení amb lo perillós, incomprensible i irracional.

La por del home a la dona lliure la fa portadora de màgia, de poder de seducció, de maleficis de fetillera, de bruixa, de pitonissa, de sabia o de fada. Al mateix temps el fa estremir-se de luxúria i desitjar que els cants hipnòtics de les sirenes l’envolten. Tot aquest imaginari va ser creat per l’home per defensar-se del misteri que encarnen les dones que seran sempre incertes, amades, desitjades, temudes i odiades.

La dona recorda constantment a l’home que la naturalesa, la vida i el mon no estan baix el seu control. Sempre hi ha en la dona alguna cosa que l’home no pot preveure ni desxifrar i això li dona por. Pot ser el poder germinador de la dona el que li dóna un control que està fora de l’abast del control de l’home.

Encara que no les cremen a la foguera la idea de la dona com perillosa, incomprensible i fora de tota racionalitat es manté. La dona continua sent allò que l’home no pot controlar ni comprendre per complet. El comportament, l’actitud i els sentiments de les dones segueixen fora de l’estructura racional que l’home ha creat per a entendre el mon. L’home es l’amo de la seua raó però no entén allò màgic que personifica la dona.

Avui la por de l’home és ser engolit, no sols en lo sexual, sinó en lo econòmic i lo professional per la creixent independència de la dona que és ja la que proveeix, en molts casos, emocionalment i materialment als fills, tasca sobre la qual l’home ha basat la seua identitat i seguretat. És cert, com diu Galeano, que els homes temen la dona sense por però per superar un problema primer s’ha de ser conscient de que hi ha un problema. Ja ho sabem, ara cal fer-li front.

Iron Maiden