Cercar en aquest blog

divendres, 6 d’agost de 2010

Nacionalisme imperceptible


El debat apassionat que ha sorgit arrel de la proposta de Drak m'ha recordat el que un amic em contava que li va passar de xicotet. Diu que, com que era manyoset, sa mare li va donar cintes de plàstic de colors, d'aquelles que es feien servir per a fer cabassos, per a fer una cortina per al corral. I no se li va ocórrer una altra cosa que posar cintes roges a un costat, cintes grogues al mig i cintes roges al altre costat. És a dir, va fer la bandera espanyola, mostrant així el patriotisme que des de l'escola es fomentava. En eixa època d'escolanet jo volia ser “misionero y español”, recordava el meu amic.

En arribar son pare de la feina i veure allò penjat a la porta del corral, va començar a maleir i d'una sarpada va llevar la cortina i la va fer desaparèixer. Sa mare va començar a dir que amb la il·lusió que el xiquet l'havia fet i el disgust que li donava. Ambdós, pare i mare, van començar a discutir i el xiquet, que no entenia res, se'n va anar i mai més tornà a fer cap cortina. Prou anys després va entendre a son pare. La reacció davant la bandera dels que havien arruïnat la seua família i dels que havien comés impunement assassinats i actes injusts i indignes. També va entendre que no li explicaren res per por a que ho contara i hi hagueren represàlies.

M'ha vingut al cap aquesta anècdota perquè la proposta de Drak em sembla la cortina del meu amic. Amb tota la seua innocència ha proposat mostrar l'alegria de la copa del mon amb la manera que ho faria (i ho fa) el nacionalisme espanyol més ranci que ens envolta de manera imperceptible. Eixe nacionalisme espanyol que pretén ser una trituradora de llengües i cultures d'aquest territori peninsular que compartim nacions diferents. Drak ha sigut víctima d'eixe nacionalisme d'Estat nació establert que passa desapercebut per ser habitual. Eixe “nacionalisme banal”, que denuncia Michael Billig, que no es percep com a tal perquè es considera que el nacionalisme és agressiu i excloent, propi de la perifèria només. El nacionalisme de les nacions que veuen un perill en el nacionalisme dels altres.

En Forcat s'ha comportat com el pare del meu amic, amb indignació i, perquè no dir-ho, impotència davant l'evidència, però amb un discurs argumentat que, es pot compartir o no, però és respectable perquè parla respectuosament. Shedorff li ha contestat com la mare, defensant al xic i preguntant quin mal feia i ha oposat, amb bona dosi de prepotència, els arguments típics del nacionalisme espanyol, el que qualifica d'espanyol fins al homo antecessor de Atapuerca. La discussió ha sigut interessant i els comentaris correctes en general. Només algú que signava, encertadament, com “ninot” i altre que es treia els “cansonsillos” no sé perquè, han donat la nota.

Diu Billig que la mateixa universalitat del liberalisme, que va fer emergir les nacions arreu del món, va portar el nacionalisme com ideologia capitalitzada per la dreta. Pot ser per això els nacionalismes no m'encisen i les banderes em deixen indiferent. Però respecte les cultures de cada poble i crec que cada individu té dret a parlar, llegir i escriure amb la seua llengua i a regir-se per les costums, lleis i normes que lliurement elaboren els governs elegits per cada nació. D'Espanya espere que respecte a cada una de les nacions que la composen, a cada cultura, a cada llengua, a cada poble i a cada ciutadà. És a dir, espere que evolucione a una Espanya Federal. Sense nacionalismes i cultures hegemòniques construïdes sobre la derrota i destrucció d'altres nacionalismes i cultures.

Però, mentre això arribe, em sembla més important dedicar les energies a la lluita de classes. Eixa lluita que intenten fer invisible posant per davant pantalles com els nacionalismes, els bous, el futbol o Belén Esteban. La lluita que estem perdent els treballadors de totes les nacions del món i que està guanyant, per golejada, el capital que no té ni ha tingut mai cap nacionalitat.

Un article interessant de Vicenç Navarro respecte aquest tema, titulat “El tema nacional ofega el tema social”, podeu llegir-lo clicant ACÍ

dijous, 5 d’agost de 2010

Suggeriment

El debat és viu i interessant però si les entrades i els comentaris foren més curts el blog seria més dinàmic. Entrades d’una longitud màxima d’una pàgina és ideal. Gràcies

L'equip de Valladacity

Va d’anònims/es!

Sobre el 1r (després de l’últim comentari meu)

1.- (Sobre el codi genètic espanyol) “No entenc el que vols dir (ni crec que ho entengues tu mateix, sincerament).”
Quan parle de codi genètic faig referència a tots aquells elements que han esdevingut constants i definitoris del projecte d’Espanya al llarg de la seua història. Allò de codi genètic simplement és un paral•lelisme amb la biologia humana; pense que no ha de crear confusió company/a – i si que ho entenc, sincerament...


2.- “Vols dir que si forem independents no hi hauria atur ni explotació capitalista ni precarietat?”
He intentat explicar que mentre existesca Espanya existirà la dominació capitalista i doncs, la precarietat. Si fórem independents podria existir o no podria existir; en tot cas l’existència d’un hipotètic nou Estat hauríem d’evitar que portara això a la seua genètica!. Això dependria de si la independència nacional s’acompanyés d’una independència econòmica i de si fos la classe treballadora qui liderara el procés d’independència. En tot cas, pense que és altre debat estratègic...

Sobre la resta del comentari, per ser poc consistent, per fer gala d’unes acusacions que van entre la impotència, la frustració i la fantasia, evitaré comentar-lo...


Sobre el 2n (Demòstenes) i 3r: felicitats, nous eixos de crítica: enriquim i avancem en el debat!

3.-“ Defenses fèrriament, cosa que respecte i admire, la diversitat cultural però no dubtes alhora de ficar un munt de barreres, en forma de fronteres, que dificulten en gran mesura el que has dit abans.Que hi ha de mal en la unitat mundial, si aquesta respecta els principis de de respecte i diversitat? Tristament has pensat que el que s'exposava anteriorment feia referència a una mentalitat imperialista ja que has jutjat ficant tothom al mateix sac.”
Alguns matisos:
- En cap cas he parlat de cap mena de barreres, ni fronteres a l’article – ni tampoc als comentaris; he de suposar que ho dedueixes d’alguna de les meues afirmacions. En tot cas he de refutar la teua afirmació, perquè la diversitat cultural en cap cas l’entenc com la conservació d’un cos sociocultural mil•lenari; entenc la cultura – i doncs la diversitat cultural – com quelcom en construcció permanent, degut a la interacció de molts agents, de moltes persones, mai com quelcom absolut o etern. No se si saps per on vaig...
-Pel que fa a la unitat mundial, si aquesta parteix del respecte als principis de diversitat cultural no hi ha res de mal: és ideal! En cap cas – ni trista ni feliçment! - he argumentat a favor d’un aïllament dels pobles i/o de les persones; al comentari anterior he defensat precisament un internacionalisme no explotador i no opressor: un internacionalisme entre pobles lliures, sobirans, formats per persones lliures, amb igualtat i solidaritat.
La crítica imperialista venia per allò de la “unitat cultural”, company/a.

4.-“Vols dir, analitzant un poc la situació i generalitzant, que tot aquell que porta una samarreta d'Espanya recolza l’explotació socioeconòmica i l’opressió nacional.”
Evidentment no! Simplement que la ideologia d’Espanya si que es basa en aquestos dos pilars; el que passa és que Espanya s’ha considerat com una ideologia neutra i fins i tot inexistent. El que intente explicar és que Espanya és únicament això: una ideologia. Tot aquell que porta la samarreta d’Espanya individualment pot no recolzar l’explotació i l’opressió – estic segur que molts! -, i encara més quan s’ha intentat vendre una suposada imparcialitat o neutralitat de la idea d’Espanya, Tot aquell que no conega – perquè és negada i invisibilitzada permanentment! – el projecte d’Espanya, portarà la samarreta d’Espanya amb la mateixa innocència que porta la samarreta del València. Precisament la intencionalitat de l’article és fer-los vore això: que Espanya és una ideologia i que no és neutral portar la samarreta espanyola. Això és el que han intentat aconseguir diferents agents i és el que denúncie a l’article, que Espanya no és neutral!
La possible innocència individual s’anul•la quan col•lectivament i en el context actual, la Selecció s’ha utilitzat per a reafirmar i consolidar la idea d’Espanya. Negar això és negar la realitat objectiva amb la qual ens hem trobat el darrer mes.


5.-“No som llavors, còmplices de l'us de ma d'obra infantil quan calçem unes Nike?”
Evidentment som còmplices de l’explotació capitalista mundial quan fem tot açò que comentes.
Trobem contradiccions arreu d’on caminem, d’on vivim...no les hem de vore, però, com una cosa negativa, sinó com l’element que permet avançar.
Hem de saber identificar les contradiccions i superar-les positivament. Hem de saber que calçar unes espardenyes Nike és una complicitat; hem de plantejar-nos els per què i avançar cap a les solucions.
Evidentment, cal que ens ho plantegem i ho qüestionem, per a transformar-ho. Això, però, no està als debats de la televisió ni a les discussions de carrer, quan és un problema de la humanitat. Estic amb tu que cal que traguem el debat als carrers!

Coincidiràs amb mi, però, que evitar, recolzar i consolidar la ideologia d’Espanya –també com a rebuig a tot aquest sistema de misèria, precarietat i explotació - és una cosa immediata i relativament més senzilla que evitar el consumisme, tot i que – hi insistisc!- estic d’acord amb la crítica i estic d’acord que hem de tendir cap a aquestos debats i cap a aquestes accions!


Introdueixes més eixos de debat, molt interessants, però que per la seua extensió no els comentaré. El tema de la divisió internacional del treball, del paper de les potències emergents – Xina en particular -, del futur econòmic al qual la “eixida de la crisi” arrastra al nostre país... Estaré encantat de tractar-los a futurs articles. Anem parlant-ne!


6.- “Coneixes Brasil? si no és opressió que els indígenes de Brasil estiguen siguent explotats, expulsats de les seues terres, inclús assassinats...ja em diràs que entens tu per un estat opressor.”
Com a Estat Capitalista, Brasil és un estat opressor i explotador, de recursos naturals i de recursos humans. Evidentment això és l’opressió i explotació més visible i salvatge encara que la de l’Estat espanyol! Segurament no ha estat bon exemple, i no et podria parlar de la configuració històrica de l’Estat brasiler, perquè la desconec... tot i això únicament era un exemple –erroni, segons el que has explicat -, i com a tal, et pregue limites la seua importància.


7.-“Si m'agrada com juga la selecció de Brasil i celebre que guanye un campionat, sóc còmplice de la masacre?
Si preferisc que guanye Federer que Nadal, sóc anti-espanyol?
Si preferisc que guanye el Sevilla que el Barça..sóc anticatalà?”
Clarament no company/a! Diferenciem coses i no traguem les coses de lloc. Anem per parts.
No faig una crítica a l’esport, ni a les preferències esportives; si en algun moment ha semblat això, de veres que la crítica no va per ahí. A qualsevol li ha agradat vore el futbol que ha practicat el Barça o el tenis que ha practicat Nadal, tant se val.
No barregem coses. El futbol és un esport de masses, i com a tal – és innegable- el poder l’utilitza. No debades, el futbol és un negoci milionari, directament lligat amb multinacionals. Tot això ho sabem.
Ja tenim que el futbol, per les seua característica de públic massiu, està directament lligat amb negocis milionaris.

Estic segur que si recolzes Brasil serà per motius purament esportius: per la qualitat del seu joc o l’excel•lència de les seues figures. A ningú li importa – ningú se’n beneficia - que celebres una victòria de Brasil a Vallada.
De la mateixa manera, si prefereixes a Federer o al Sevilla presuposa que això únicament estarà motivat, en tant que opció individual i no induïda, per criteris esportius.
Coincidiràs amb mi, però, que el recolzar la selecció espanyola ha trascendit, de fa temps, l’àmbit esportiu.
Evidentment podràs trobar algú que porte la samarreta de la selecció espanyola amb el mateix entusiasme que portaria la samarreta de la selecció d’Hongria. Això, però, no és allò habitual. El fet que haja hagut tota una massa que acríticament haja adoptat la selecció espanyola com a pròpia és el que critique. Ho critique perquè això no ha estat una elecció individual, sinó massa vegades ha estat induït pels mitjans de comunicació que han creat la realitat virtual que els ha convingut. I el poder si que trau un benefici de tot això: l’anestèsia de tota una societat davant una reforma laboral acabada d’aprovar, per exemple, i allò que he repetit mil vegades: el recolzament al projecte d’Espanya, quan aquest passa per moment difícils (conflicte amb el Principat).

Entenc doncs, que col•lectivament, les motivacions polítiques superen de lluny les esportives. Hi haguera hagut celebració el dia 20 si hagués guanyat Holanda? Haguérem eixit tots amb samarretes taronges? Això haguera estat una decisió de naturalesa esportiva; saps, però, que això no hagués passat mai.

Espere haver respost les teues qüestions.

Fem bullir el debat!
Una abraçada!

En Forcat

dimecres, 4 d’agost de 2010

REPLICA A "APUNTS SOBRE VALLADA I ESPANYA"

Leo con atención y a la vez con cierta diversión el manifiesto de tendencia política inclasificable con el que nos castigas desde tu artículo. Digo inclasificable porque antes, al menos, un comunista marxista, trotskista, leninista o estalinista te soltaba la retahíla de que el nacionalismo es un invento pequeño-burgués capitalista y además contra-revolucionario, y todo estaba claro. Es evidente que escribir todo eso en 2010, resulta fácil y entretenido porque en otros tiempos y lugares, como en cualquier país del Pacto de Varsovia hubiese tenido otras consecuencias no muy gratas.

Sería de agradecer que antes de empezar a farfullar sobre la creación y evolución del estado-nación contemporáneo y las distintas interpretaciones que sobre el nacionalismo existen (Anderson, Gellner, Hroch, Kedourie, y otros), te aclares y nos digas exactamente si tu afiliación es comunista, socialista, anarcosindicalista, conservador, liberal, nacionalsocialista, fascista, primoriverista, republicano, federalista, cantonalista, o lo que seas. Así por lo menos darás la impresión de poseer un pensamiento político mínimamente elaborado, y no ese batiburrillo de frases y ocurrencias de medio pelo.

No me voy a extender demasiado en analizar tu texto, es demasiado fácil y ni siquiera obliga rebuscar en biblioteca para rebatir tus arrebatos freudinianos. Son varias las cuestiones, muy importantes, que ni siquiera te dignas a mencionar:

1- ¿Pacto interclasista de PP-PSOE en los últimos 30 años? ¡Vaya ocurrencia! ¡Cómo te oiga la vieja guardia del PCE de Carrillo te comen vivo! Te recuerdo el papel protagonista del PCE durante el periodo constituyente.
2- Las teorías fascistas no son de los años 20 y 30, sino de los años anteriores y posteriores a la Gran Guerra. Recordarte que el fascismo original, es decir, el italiano, tuvo su origen en el sindicalismo socialista desencantado con las tesis internacionalistas del marxismo, las cuales fueron incapaces de explicar el nacionalismo patrio del proletariado industrial alemán y francés en vísperas de la movilización general de 1914.
3- ¡Cuidado con hablar del movimiento obrero de los años 30 en España! Te estás dejando fuera al poderoso anarquismo agrario andaluz. Supongo que para ti los agricultores no eran clase obrera, y que lo mejor sería haberlos deportado en masa a Kazajistán, como hizo Stalin.
4 - Y hablando de España. El periodo constituyente del estado liberal en España arranca desde la proclamación de la Constitución de Cádiz de 1812. Su originalidad reside en otorgar al pueblo español la soberanía de la nación. Mientras que los primeros liberales defendían un nuevo tipo de régimen político para la nación (ya existente y no cuestionada), el nacionalismo romántico tendrá por objetivos prioritarios, a) resucitar, explicar y robustecer la (dormida) nación (étnica, cultural y/o lingüística), y b) protegerla y perpetuarla dándole un Estado independiente y soberano (Estado-Nación). O lo que es lo mismo, mientras el primer liberalismo luchaba por sustituir el Antiguo Régimen por una nación sustentada sobre la soberanía popular, los nacionalistas “aspiraban a la preservación en toda su pureza del espíritu nacional”.

5 - Ahórrame lo de que el término “Nación” no es más que una creación contemporánea, a través de la cual el Estado puede justificar su existencia y su derecho a seguir existiendo. Te explico que los soldados españoles del siglo XVI que luchaban en los Tercios hablaban de "nación" y de "España" (así y con todas las letras) en las cartas que escribían a sus familias en España desde Flandes o Italia (Pfandl y Quatrefages). Por cierto: los flamencos que establecieron el término o expresión "Furia española" lo hicieron así, no diciendo furia castellana o furia catalano-aragonesa (como en los tiempos de la Venganza catalana de los almogávares de Roger de Flor); aquella gente se refería a nación, no a Estado (que es posterior, del XVII y XVIII), ni a "pueblo (XIX y XX). Por eso en los recuentos de tropas del s. XVI se hablaba de soldados y jinetes de la nación alemana (se unificó en el XIX), y se hablaba de luchar contra Francia o contra la nación francesa (así Felipe II contra el futuro Enrique de Borbón). Por si fuera poco, y como resultado de la fusión entre Castilla y León con Aragón y Cataluña surgió una nación conocida entonces como España; los títulos de Rey de Castila y León, De Aragón y Cataluña, de Granada, de Murcia, son meramente protocolarios y así se entendían entonces. La prueba de esto son dos cosas: Durero lo decía y pintaba así en 1501 como “Rex Hispanie” y Maquiavelo en "El Príncipe", cuando hablaba del Rey de España se refería a Fernando el Católico.

6- Para animar el debate cito a Julián Marías, discípulo de Ortega y Gasset y uno de los más grandes filósofos españoles del siglo pasado: "Nada cuenta el hecho de que España haya sido la primera nación europea en el sentido moderno de la palabra, inventora de la Nación como forma política y social, como unidad proyectiva de convivencia, distinta de todas las medievales: y que, por tanto, la unidad real de España estuviese muy avanzada en épocas en que la de las demás naciones de Europa estaba muy remota -en algunos casos, a siglos de distancia." (España Inteligible, pp.22-23)

En fin, muy bien podrías cambiar el título de tu artículo por el de "Apunts anti-capitalistes, pro-ambientals i anti-espanyols”, es lícito tu pensamiento pero tan lícito como el tuyo es pensar que sin el mismo estamos mas tranquilos y somos más libres, creo que lo tuyo tiene fácil solución psiquiátrica. Mi consejo que seguro no vas a utilizar. Viaja por España, estudia su historia, su literatura, su arte, sus lenguas, y si quieres, trabaja en su diversidad étnica porque de ello se aprende y mucho.

Jo si que farè homenatge a la selecció espanyola.

Shedorff

Respostes, propostes i altres

1.- Ningú ha contestat amb arguments clars, que responguen realment a l’exposició feta; les crítiques i acusacions de la majoria dels Anònims/es valladins/es es basen en coses ja explicades i fonamentades al text. Pregue que tothom lliga i entenga el text: no podem tenir la ment tan tancada!

2.- La tesi mantinguda al text és que Espanya és una ideologia, i és una ideologia que -per la seua configuració històrica - va contra els pobles i contra els i les treballadores. En eixe sentit, evidentment no és el mateix posar-se una samarreta del Barça o del València que d’Espanya. Per què? Perquè ni el Barça ni el València tenen en el seu codi genètic, en la seua configuració històrica, eixos elements ideològics. Perquè el València naix com un club de futbol, i tot i que pot portar lligats uns sentiments determinats, això no és el que el defineix; podria existir el València amb altres sentiments. Amb el cas d’Espanya, això no és així.

3.- Així doncs – i evidentment! – les “dues postures” que deia el company no són igual. Si hom ix al carrer amb la samarreta de Brasil en cap cas suposarà un posicionament polític dins de cap conflicte perquè Brasil és un Estat que no té per elements definitoris l’explotació i l’opressió. Pot existir un Brasil capitalista o socialista, però Brasil com a tal no porta a la seua genètica cap conflicte (igual que passa amb el València, el Barça, el Vila-real o el Mallorca). Però Espanya si que porta a la seua genètica l’explotació socioeconòmica i l’opressió nacional; per tant – i per enèsima vegada! – recolzar Espanya és recolzar això i doncs, és una opció política!

4.- El comentari més curiós és aquell del “complot comunista per a acabar amb el capitalisme”. Tot i que no s’acaba d’entendre massa bé el que diu, tot allò de “maquinacions” o “delinqüent contra el progrés de la nació”...evidentment són ironies de mal gust i mal enfocament. Per cert, allò de la “unitat cultural” és la doctrina dels EUA; una única cultura dominant, un pensament únic, una llengua única... No, gràcies: aposte per la diversitat i el respecte cultural mundial, per l’internacionalisme de la classe treballadora: ni opressor ni explotador!

5.- Sobre Stoneman. La primera reflexió del meu text va precisament per ahí: que front la crisi global, la recepta és el patriotisme espanyol. Evidentment, la resposta necessària és la lluita de classes. Per raons no entraré ara – però lligades amb el codi genètic espanyol -, a l’Estat espanyol, la lluita contra l’explotació socioeconòmica i natural, i l’opressió nacional van directament lligades: no s’entén una sense l’altra (en podem parlar més; escriu-me al meu correu).

En Forcat

dimarts, 3 d’agost de 2010

Apunts sobre Vallada i Espanya

Semblava que ens lliuraríem...però no! Ha arribat a Vallada City la febre espanyolista que hem hagut de patir -i també pagar!- el darrer mes.
Recentment un parell d’articles han arribat: aquell d’apunts sobre Catalunya i Espanya i l’altre per a animar a portar a la samarreta de la “selección española” en festes.Lluny de ser fets aïllats, innocents, neutrals o no polítics – perquè cap d’eixes coses mai existeixen!-, responen a dinàmiques generals. Algunes reflexions fonamentals derivades de tot això:

1.- És conegut que ens trobem en un context de crisi econòmica, ecològica i social. Davant d’eixa crisi global de la societat capitalista, els gestors del sistema, el Pp-PsoE,volen vendre’ns la continuïtat del pacte interclassista dels darrers 30 anys per a “reflotar Espanya”. Front la crisi, la seua recepta és el patriotisme espanyol, acompanyat dels espectacles de la indústria mediàtica i del fanatisme de la indústria esportiva, és a dir,
del pa i circ de sempre.

2.- Les doctrines feixistes dels anys 20 i 30 del passat segle preconitzaven precisament això: un pacte interclassista en nom de la pàtria. Front la lluita de classes mantinguda pel moviment obrer, els feixistes oposaven l’harmonia de classes en nom del creixement i les glòries de la pàtria. Us sonen els arguments de “todos estamos en el mismo barco” o “debemos arrimar el hombro y apretarnos el cinturón”...?

3.- Espanya no existeix com a concepte abstracte. Tot i que és un tema complex que requereix per si mateix un cos argumentatiu propi, podem situar els orígens d’Espanya,com a estat-nació, en el procés de construcció de l’estat liberal a partir del 1833. El procés culminarà en l’establiment d’un estat espanyol i burgés. L’estat-nació configura la seua pròpia identitat, amb la creació i invenció de tota una història nacional, una simbologia, una llengua, un model centralista...
Un parell de fets significatius. D’una banda, la construcció de l’estat modern suposa que aquest es faja corresponsable del sistema educatiu, que abans era monopoli eclesiàstic; l’educació serà utilitzada com a eina de construcció nacional espanyola: comença el procés d’homogeneïtzació lingüística – castellana, per suposat! - i comença a donar-se a les escoles la Història d’Espanya (encara continua hui en dia). D’altra, la configuració territorial de l’Estat serà centralista; la divisió provincial estarà pensada
per a trencar les estructures i lligams dels pobles no espanyols de l’Estat (bascos,gallegs i nosaltres). Tot i que açò caldrà desenvolupar-ho en un article a banda – torne a insistir!-, podem afirmar que el codi genètic d’Espanya està format per l’explotació
capitalista, l’opressió nacional i la imposició cultural.

4.- El codi genètic determina la naturalesa i l’essència d’Espanya. Mentre Espanya siga Espanya existirà l’explotació capitalista (atur, precarietat...) i l’opressió nacional. Si en temps de relatiu benestar econòmic podem vore un relaxament dels agents
antagònics, en moments de crisi apareixen les contradiccions en tot el seu potencial.
Si durant els darrers 30 anys ha estat possible un pacte interclassista, en aquesta crisi s’ha mostrat escandalosament com hi ha dos agents amb interessos antagònics: la classe treballadora (amb autònoms i xicotets tallers inclosos!) i el gran capital. Les tensions nacionals al si d’Espanya mai han disminuït, i tot i que han tingut diferents punts de conflicte i diferents graus d’intensitat, ara que s’aguditzen les contradiccions apareixen
amb tota claredat els agents antagònics.

5.- Espanya no és un poder neutre. El seu codi genètic determina que la seua naturalesa està marcada per l’explotació capitalista i l’opressió nacional. Això de les dues Espanyes no fa referència a altra cosa que a les dues cares de la mateixa moneda. Per què? Perquè ambdues Espanyes tenen els mateixos elements essencials
i definitoris, perquè ambdues Espanyes tenen el mateix codi genètic: l’explotació capitalista i l’opressió nacional. Perquè tot i que puguen canviar les formes i la retòrica, totes i tots hem comprovat que ambdós tenen el mateix model nacional i el mateix model econòmic. Si en temps de relativa calma política, s’han iniciat aventures reformistes, amb el temps – i en temps de crisi – s’ha mostrat que això no era res més que les molles de pa de sempre. La indivisibilitat de la “nación”, la Constitución,
les imposicions, les retallades, la manca de respecte democràtic...tot això que s’ha mostrat constant i definitori en la Història d’Espanya s’ha tornat a repetir. És ben il•lustratiu que “l’Espanya reformista de Zapatero” s’haja mostrat més espanyolista, més centralista, menys demòcrata - reformes a base de decrets i retallades - i més neoliberal que el millor dels militants del Pp.

6.- La selecció espanyola i l’esport espanyol en general tampoc són neutres. Serien neutres si la seua naturalesa i importància quedaren circumscrits a l’àmbit purament tècnic i esportiu. S’han mostrat, però, com a eines de construcció nacional espanyola;
totalment polítiques, d’acord amb la idea política d’Espanya. El fet que tots els mitjans de comunicació, polítics i demés personatges centren tota l’atenció en “simple partit de futbol” mostra que eixe “simple partit de futbol” és molt més que un partit de futbol. És un partit que ajuda a assentar la idea d’Espanya: és un partit que consolida i complementa ideològicament l’explotació capitalista i l’opressió nacional. No ens ha d’estranyar que es magnifiquen i maximitzen les victòries de l’esport. Encara perdura la mentalitat de conquesta en l’esport espanyol: el fet d’onejar la seua bandera i sonar el seu himne els recorda a victòries nacionals. Per tant, tot allò esportiu traspassa l’àmbit tècnic per a entrar de ple en la venda d’ideologia espanyola.

Breus conclusions:
7.- Cal assenyalar que l’article de Felipe González i Carme Chacón empra arguments tramposos: situa la contradicció política antagònica en un fals lloc. Intenten vendre que els agents antagònics són els centralistes del Pp front als independentistes dels diferents pobles de l’Estat (ara mateix els del Principat) i que la síntesi d’ambdós és el projecte reformista del PsoE.
Segons les reflexions explicades, sabem que el projecte nacional, econòmic i social del Pp i PsoE té els mateixos fonaments. Així doncs, ambdós partits són gestors del mateix sistema i dels mateixos interessos. La contradicció antagònica cal situar-la,
doncs, entre Espanya (amb el Pp i el PsoE) i els pobles no espanyols de l’Estat.

Cal, a més ,tenir present que escriu l’article: el meravellós Felipe, responsable de les deslocalitzacions, reformes laborals vàries, OTAN, UE, espanyolisme ranci, i la moderna i “progre” Carme Chacón, responsable del Ejército Español, responsable de la venda d’armes a Israel o de l’elevada despesa militar espanyol (quan no paren de retallar les despeses en educació i sanitat). El seu currículum és, doncs, bén il•lustratiu i representatiu de la seua Espanya...

8.- No pot conviure la identitat espanyola amb una identitat normal i normalitzada de la resta de pobles de l’Estat. Per exemple, en el moment que Espanya deixe d’oprimir nacionalment el País Basc, s’alterarà el codi genètic espanyol i Espanya deixarà de ser
Espanya. En altres paraules, mentre Espanya siga Espanya no pot existir cap altre poble com a subjecte polític, és a dir, amb un estat propi i amb totes les eines per a decidir el seu model territorial, econòmic i social. Si en època de calma poden aparèixer projectes reformistes, quan les tensions econòmiques i polítiques augmenten, apareix aquesta idea amb tota claredat.

9.- La proposta de Drak d’un homenatge a la selecció espanyola no té res d’innocent,de neutra; és totalment política i intencionada; respon a una ideologia concreta. Cal ser conscients que qualsevol que es pose la samarreta espanyola i/o penge banderes als balcons - amb l’àguila o sense ella! - està fent militància activa a favor del projecte espanyol, un projecte que ens oprimeix com a treballadores i com poble; un projecte que margina la nostra llengua i la nostra cultura. Un projecte, doncs, que va contra els
nostres interessos com a persones i com a poble.

10.- Al voltant de la selecció s’ha desenvolupat tot un mistiscisme i estètica neofeixista. S’han assumit proclames emprades tradicionalment pels grupuscles feixistes i nazis – com el “Viva España” o “Yo soy español” -. I s’ha intentat fet popular una bandera que porta tota una història ben negra al darrere –amb sublevacions militars, afusellaments,prohibicions, censures, imposicions,etc inclosos.

No seré jo qui faja un homenatge a la selecció espanyola. Perquè traspassa l’àmbit esportiu per a entrar de ple en la lluita política i ideològica; i perquè dins d’eixa lluita, representa el responsables de l’atur, la reforma laboral, la imposició cultural,
la marginalitat lingüística, les deslocalitzacions empresarials, l’explotació i espoli dels nostres recursos naturals... I totes i tots hem de ser conscients que qui el dia 20, o qualsevol altre dia, recolze la selecció, es compre una samarreta i penge una bandera al balcó són còmplices i militants d’aquest projecte polític. Tinguem-ho en compte...

Vallada, 2 – VII – 2010

En Forcat