Cercar en aquest blog

dimecres, 21 de juliol de 2010

Oci i cultura per a tota la família.



    
      Molt prompte Montesa tornarà a reviure el seu gloriós passat medieval.
     Que no t'ho conten.

Les parets conten el que callen els telediaris?


Els “graffitis” tenen milers d’anys d’existència. Els romans ja escrivien per les parets desitjos, voluntats, agraïments als deus però també ocurrències, missatges eròtics o amorosos, anuncis comercials, insults i, fins i tot, cites d’autors clàssics, com s’ha pogut documentar als més de deu mil “graffitis” de Pompeia.

Més recentment és a partir dels anys seixanta que apareixen pintades amb contingut reivindicatiu i crític amb el poder. Sense llibertat d’expressió, amb una censura que no deixava escletxa per on manifestar la falta de llibertat, les parets foren el mitjà per a comunicar les consignes polítiques i convocatòries per a les mobilitzacions. La democràcia i la suposada llibertat d’expressió han acabat amb aquesta pràctica.

Heu vist el que fan els grafiters d’ara? Dibuixen mots o noms amb formes, volums i colors, de vegades cridaners i decoratius, però amb absència total de crítica. Son uns ciutadans tan ben educats que no protesten. Es limitem a decorar parets. I si hi ha algú que se’n surt, dient a les parets el que sent i no pot dir enlloc, arriba de seguida la brigada de neteja i fa desaparèixer a l’instant la “brutícia” de la paret. Només es permet que hi hagen pintades en llocs determinats i sense cap crítica. Les altres desapareixen a l’endemà de fer-les.

Però també retiren les fotografies molestes de les exposicions o amenacen als autors i actors d’obres de teatre crítiques. La pulcritud de les parets mostra la resignació social. Amb diners públics els polítics en el poder blanquegen qualsevol crítica que puga aparèixer a les parets... i als diaris, i a la televisió, i a les ràdios, i...

Iron Maiden

dimarts, 20 de juliol de 2010

Una emotiva cerimonia.

  
       Paco i jo formem part de la segona família que componguem els companys de treball. Hem treballat molt de temps colze a colze, per la qual cosa hem compatit bons i mals moments, emocions i sentiments, ens hem ajuntat en soterrars i altres celebracions, sent el seu casament un més de tants.



     Paco el fill de Fina la Roja s’ha casat amb Jessi la filla de Banyó. Este divendres passat estiguerem celebrant-ho a La Ramona en Almansa; amics, familiars, companys de treball, veïns... Tots compartiem l’alegria de la jove parella. Els pares molt contens i ilusionats, agraïren la presència del public assistent. Però sens dubte el més colpejats per l’emoció foren els amics i les amigues de la parella.


     En l’esglèsia fou Marta la que s’encarregà de llegir un text dedicat a la nuvia expressant el que havia sigut per a elles ser amigues de la Jessi. Fou un moment molt emotiu per a tots en especial per a les amigues. Els amics llevat de Jorge que és el que es casa prompte estaven en la segona esglèsia gaudint de refrescs i alguna cervesa.

     En el convit tots lluïen un somriure de felicitat per l’esdeveniment, però el plat fort fou quan les amigues d’ella feren un repàs de la vida de Jessi en imatges. Una projecció fotogràfica amb una emotiva música mostrava moments crucials de la seua vida com la comunió o l’any que foren festeres. Xicotets moments compartits que han anat componguent el quadre de la vida de la protagonista i les amigues que sempre han estat al seu costat.


     Acabada la projecció vaig parlar amb un amic de Paco.


     -Paco és el primer amic que es casa...


     El seu rostre denotava certa nostàlgia... Havia viatjat al passat recordant aquells temps en els que anàven amb les bicicletes al riu a peixcar, després de més majors les primeres eixides nocturnes i les vesprades de diumenge en les casetes. Ara el temps havia passat i ja eren adults, era l’hora de començar a anar assolint obligacions i deures. Paco amb el casament havia donat un pas cap a una nova vida per formar una familia i este amic en qüestió es veia en un periode de temps incert en la mateixa situació. Alegria per la celebració i melàngia pels temps passats es barrejaven en el cor dels amics i amigues.

     A poc a poc, avançava la nit entre cançó i canço de l’orquestra al temps que la gent anava anant-se’n i desitjant-los el millor als nuvis, ara a mí sols em resta des de estes línees desitjar-los molta felicitat, que al cap i a la fí eixe és l’objectiu de la vida, ser feliç.