Cercar en aquest blog

divendres, 2 de juliol de 2010

Programa El Escarabajo Verde: El Macroabocador de Llanera de Ranes.

http://www.rtve.es/rss/videos/television/TE_SELESC.xml
Hola a tots, vos envie un enllaç al video que han publicat fa poc al programa El Escarabajo Verde, de la 2 rtve, on tracten el problema del macroabocador de Llanera de Ranes, que tan  aprop tenim.
Salutacions.
Kike.

dijous, 1 de juliol de 2010

La finca més alta de Vallada (una imatge val més que mil paraules)


No era la meua intenció el crear una nova entrada, però no he aconseguit insertar la imatge en l'entrada anterior.

Els que sabeu, podríeu col.locar-la on cal i eliminar aquesta entrada.

Com veieu, el nom "oficial" era "Edificio torrevallà".

Aclarir que la gent major també coneix l'edifici amb el nom de "la finca dels Tonos"

dimecres, 30 de juny de 2010

El mundial dels incendis



Ara que ja estem en l'estiu entrem en l'època del “factor 30” es a dir, pugen les temperatures per damunt dels 30º, vents per damunt dels 30 km/h, i humitat relativa per baix del 30 %. Cal recordar-ho i tindreu en compte perquè, amb aquests paràmetres, el foc és extremadament violent i s'agreuja amb muntanyes de fortes pendents com les que ens envolten.

dimarts, 29 de juny de 2010

651.650 firmes per una televisió sense fronteres.

Els i les treballadores del nostre poble hem patit els darrers 300 una repressió política, social, militar, psicològica, territorial, nominal, històrica... Des de la famosa i mitificada guerra de Successió dels Regnes d’Espanya, fins a la creació d’això que hui en diuen “España”, pels liberals del s. XIX, amb la colonització lingüística, la imposició d’una “Historia de España”, que encara hui s’estudia a les escoles i instituts; la destrucció de les estructures territorials (amb el naixement de les províncies espanyoles); la marginació lingüística; la negació de la nostra existència com a poble.
En els 40 anys de dictadura, i els 30 anys de democràcia l’estratègia ha estat la mateixa: el nacionalisme espanyol (bé en la seua vessant més reaccionària o directament feixista, o bé en la seua vessant “progressista” i fins i tot “socialdemòcrata”) ha atacat la nostra unitat com a poble; i això passa per atacar la nostra llengua, la nostra memòria, les nostres estructures...

Dic els i les treballadores perquè les classes dominants de cada temps, els aristòcrates i els embrions de burgesos agraris i industrials; els cacics i polítics professionals de tota mena, mai han tingut problemes d’aliar-se amb qui ha calgut, sempre contra els interessos dels i les treballadores del nostre país.

Hui, però, no escric per a rememorar totes les derrotes...

Definitivament, ens fa molta més falta recordar totes les victòries i les resistències que no pas les derrotes. I doncs, hui escric per celebrar les 651.650 firmes que el president d’Acció Cultural del País Valencià va entregar hui fa una setmana al “Parlamento Español”. La xifra supera en més de 150.000 firmes el mínim de 500.000 signatures requerides per a que poder tramitar el projecte de llei que impulsa la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense fronteres”.
El govern valencià, titella de l’espanyolisme més ranci (i l’oposició, titella de l’espanyolisme “menys ranci”) no ha tingut cap problema a censurar, en ple s. XXI, la pluralitat televisiva. La cosa no ha segut, però, fruit de l’atzar o la casualitat; tot té el seu per què. TV3 tenia el perill de poder recordar la nostra unitat com a poble, el poder de recordar que la gent de Vallada i la gent de Tarragona o la gent d’Eivissa tenim moltes més coses en comú, que no pas amb la gent de Madrid, París o Brussel•les, tenint en compte que tots som treballadors i treballadores del mateix món.

Evidentment, TV3 no és la televisió ideal, ni tan sols s’apropa; evidentment, tampoc ho és Canal 9 ni IB3....
Però, si més no, la ILP ha de servir per a que els habitants d’aquesta terra ens adonem que cap de les televisions que emeten en la nostra llengua s’adequa a les nostres necessitats. I la ILP ha de servir perquè ens adonem que no hem de resignar-nos a esperar a la “burgesia” ni als “polítics professionals” per a (re)construir les nostres estructures com a poble. Ha de servir per a adonar-nos que és a la base on rau la nostra força; ha de servir per a adonar-nos que tenim tot el poder a les nostres mans; ha de servir per a adonar-nos que tenim tot el futur a les nostres mans; ha de servir per a adonar-nos que voler és poder.
Un article de: EN FORCAT

La jubilació del Senyor Pepe, un home al que tots estimem

Vallada, 30 de junio de 2-010

Para la escuela Primaria Ramón Martí Soriano, todo el personal que allí trabaja es muy importante porque todos ellos son una pieza clave para desarrollar la labor educativa. Por esta razón queremos homenajear a Don José Castells por sus 26 años de servicio interrumpidos como conserje de esta escuela, gran parte de su vida , una vida ejemplar y de entrega.
El Señor Pepe, como cariñosamente le llaman, que ha visto pasar generación tras generación a niños que ahora son padres de alumnos, es una persona inteligente, responsable, eficiente y discreta, de intachable conducta, que siempre veló por realizar una labor impecable, por lo que siempre ha contado con el respeto y apoyo de los maestros, alumnos y padres de alumnos.
“Estamos convencidos de que tras su jubilación, además de la satisfacción del deber cumplido, se lleva alegrías, algunos recuerdos tristes, satisfacciones, amistades...y esperamos que conserve una parte de cada uno de nosotros, sus compañeros de trabajo, que hemos formado parte de su vida” –comentaron los maestros al ser preguntados- quienes le dedicaron estas palabras:
Pepe, reciba el respeto y el cariño incondicional de toda la escuela.
Gracias por la dedicación, gracias de todo corazón.

EL CLAUSTRO DE PROFESORES
___________________________________
De bon matí ja està a punt per treballar:
la porta ben prompte oberta;
en l’hivern i la tardor la caldera ja ha preparat
per què l’escola estiga ben calenta!

Sols una cosa li ha faltat
que a la primavera i a l’estiu també
posara l’aire condicionat,
però això haguérem volgut tots i vosté.

Si haguera cobrat per les còpies que ha fet
ara no estariem ací, dinant junts
perquè estaria en el Carib com a molt propet.

Ens ha donat “recaos”, ha agafat cridades,
ens ha sentit dir algunes animalades;
Ha escoltat laments i alegries,
i a més a més prou tonteries.
Però ell, discret com és,
com si no passara res!

Ha portat xiquets al centre de salut,
quan han estat ben “fotuts”
Les còpies i el telèfon ha cobrat,
els rebuts del menjador ha agafat;
també del paper i detergent s’ha encarregat
Hem jugat amb vostè a la lotería
–i què ben organitzada la tenía!.

I és que és vostè “agulleta de tot cosir”,
i açò no és sols un dir,
perquè igual apanya una grapadora
que en un llamp arregla una tisora.

Tots els anys nadales li hem cantat
amb la boca plena d’alegria
i el pernil i la caixa en les mans
esperant que ens tocara la loteria.

Ha sabut callar, ha sabut consolar.
Però de tot el que més li agraïm
és que no ha fet mai una mala cara.
Veurem què fem ara!!

Pepe, se’n va i ens deixa el cor buit
Però sàpiga que mai caurà en l’oblit
Perquè volem fer-li saber
que conserge com vosté
ha estat un regal
impossible d’igualar.

dilluns, 28 de juny de 2010

La finca més alta de Vallada...

Hola a tots i a totes;
És la primera vegada que escric al bloc, espere que puga preguntar açò encara que siga una xorrada...
Per què la finca d'Úbeda es diu aixina?
Pel constructor?

Espere que algú m'ho sàpiga dir, perquè mon pare no ho sap...

Gràcies!

Pregunta sobre el Paraje de las Ermitas.

Hola, somos un grupo de monitores/as de Algemesí.
Fuimos esta semana con nuestros niños y niñas a disfrutar de vuestro fantástico paraje y nadar en la piscina de agua salada.
Ya es el tercer año que vamos y siempre nos hemos preguntado lo mismo: ¿Que pasa con las instalaciones de multiaventura y las casitas de madera?
Lo hemos preguntado a la gente, pero es como si no quisieran hablar del tema... Nos gustaría que nos lo explicarais si no es mucha molestia, ya que los niños años tras año vienen con la ilusión de poder utilizar estas instalaciones y luego se llevan una gran desilusión.
Muchas gracias.

Novita i Shin Chan en volen dir una cosa. Màxima difusió!




Kike.

El futbol com a bandera

El futbol ha tingut, tradicionalment, mala premsa entre la gent de l’art i de la cultura. Ha sigut menyspreat per molts intel•lectuals perquè, diuen, el futbol s’ha convertit en una espècie de religió on la gent dels barris i dels pobles, els pobres sense diners ni cultura, gaudeixen pegant-li puntellons a una pilota, exterioritzant els instints animals, cridant, insultant i, fins i tot, agredint als contrincants emparats per la xusma.

Futbol i bous, diuen altres, com en temps de Franco. Als obrers els omplin el cap de futbol i així no pensen en allò que realment és important. El futbol actua com l’anestesia per a la consciència de classe, deien alguns intel•lectuals d’esquerres. Tanmateix altres, com ara el marxista Gramsci, va alabar el futbol com “aquest regne de la lleialtat humana”, i l’escriptor francès Albert Camus deia que “tot el que sé de cert sobre la moral i les obligacions dels homes li’l dec al futbol”. Però eren altres temps. El futbol professional actual només persegueix el que és rentable i no ho és la lleialtat ni la camaraderia ni jugar fent filigranes i gaudint del joc.

Esta visió negativa no ha impedit que el futbol haja sigut utilitzat com a bandera, i encara ho és. La pilota i la pàtria van de la mà i això, com quasi tot, te vessants positives i dolentes. “La Roja” està fent més pel sentiment nacional espanyol que la política repressiva de Franco. L’esquadra italiana va guanyar els mundials de 1934 i 1938 en nom de la pàtria i de Mussolini. Els jugadors eixien al camp fent la salutació feixista i al final cridaven el ¡viva Itàlia! i tornaven a saludar amb el braç en alt. En 1942 l’exèrcit nazi ocupava Ucraïna i una selecció de Hitler s’enfrontà al Dínamo de Kiew. Els van advertir: “si guanyeu morireu”. Van eixir al camp resignats a perdre però la dignitat nacional els va dur a guanyar als ocupants i els onze varen morir afusellats, amb les samarretes encara posades, en acabar el partit.

En 1937, en plena guerra civil espanyola, el govern basc va enviar a l’equip d’Euzkadi als països d’Europa per a recaptar fons per a la defensa de la República. Al mateix temps el club Barcelona jugava en Estats Units i Mèxic amb la mateixa finalitat. Noms bascs com Àngel Zubieta o Isidro Làngara, que formen part de la història del futbol mexicà o argentí, esdevenen d’aquella època.

El Real Madrid va enlluernar el món entre 1956 i 1960 guanyant quatre lligues, cinc copes d’Europa i una Intercontinental. Era la millor ambaixada de Franco perquè el dictador deia que representava les millors virtuts de la raça. Però, com diu Eduardo Galeano, era més aviat la “Legión Extranjera”. Jugava el francès Kopa, els argentins Di Stéfano i Rial, l’uruguaià Santamaria i l’hongarès Puskas.

Ara el futbol continua sent una de les millors maneres de fer pàtria. Milions d’espectadors esperem que el nostre equip ens sorprenga amb un regat impossible, una jugada que mostre l’harmonia de l’equip, un gol dels que queden gravats en la memòria col•lectiva. Tot i que “A medida que el deporte se ha hecho industria, ha ido desterrando la belleza que nace de la alegría de jugar porque sí.” (E.Galeano “El fútbol a sol y a sombra”)

IRON MAIDEN