Cercar en aquest blog

dijous, 17 de juny de 2010

Per la dignitat dels nostres majors i de Vallada: ja n’hi ha prou

He seguit des de Moixent amb certa atenció tot el que ha ocorregut en el procés electoral, diguem-ne accidentat i colpista, per a la renovació de la Junta Directiva de l’Associació Democràtica i de Progrés de Jubilats i Pensionistes de Vallada i els fets que s’han esdevingut posteriorment. Les eleccions han sigut sempre un tràmit normal i ordinari, amb un interés general més bé escàs, que sempre ens ha passat totalment desapercebut als que encara no som jubilats ni en formem part de l’associació. Tanmateix, esta vegada la cosa ha sigut distinta per la conjuntura de renúncia de l’anterior president en què es produïa i perquè, tristament, ha repetit els paràmetres d’intervenció política partidista antidemocràtica que es produeixen a Vallada des de fa massa anys. Podem fer-ne una anàlisi crítica breu: el govern municipal del Partit Popular de Vallada s’ha ocupat durant anys de controlar totes i cada una de les entitats i associacions del nostre poble, per tal d’utilitzar-les en el seu benefici quan les necessita, emmudir les possibles crítiques a la seua gestió, influir políticament en els seus membres i crear un clientelisme polític que li permeta tindre avantatge en els processos electorals i controlar-ne els resultats. Vull dir, assegurar-se de guanyar les eleccions abans que es produïsquen i els electors puguem votar, molt abans fins i tot de les campanyes electorals i tot això. La faena la té feta molt abans. Per exercir eixe control associatiu ha emprat i empra diversos mecanismes: en primer lloc i sempre que ha pogut, situant en els llocs de direcció i decisió persones afins i d’obediència acreditada; quan això no és possible, concedint generosament premis, ajudes i subvencions que generen un deute d’agraïment i reconeixement en les juntes directives impossible de defugir, i que creen una dependència i una obligació de pleitesia permanent que els aboca a correspondre a eixa generositat amb la contrapartida de la servidumbre. Pràcticament cap col·lectiu no ha escapat a eixa estratègia: les ames de casa, els caçadors, els clubs esportius, associacions culturals, l’associació de jubilats i pensionistes i fins i tot, en els últims anys, la Unió Protectora Musical. I els que n’escapen, són marginats i proscrits. I ací rau l’origen de la polèmica que s’ha suscitat en les darreres eleccions que s’han realitzat en l’associació de jubilats i pensionistes del poble.

Si l’anterior presidència de l’Associació de jubilats i pensionistes per una persona afí al PP ha sigut durant anys una garantia de control de l’entitat per part del govern municipal, la seua renúncia per les primeres discrepàncies sobre el canvi d’ubicació de la llar dels jubilats i el trasllat al nou centre de majors va provocar una vacant en el màxim òrgan de decisió de l’entitat que agrupa els nostres majors i, per tant, un buit de poder en una junta directiva que el PP ja no controlava. Per això, i només conéixer la intenció del regidor de l’Agrupació d’Independents per Vallada Vicent Perales d’optar a la presidència de l‘entitat,l’equip de govern del Partit Popular va decidir crear una candidatura pròpia amb gent afí per a presidir l’associació(recordem que es tracta d’una entitat privada sense vinculació a l’ajuntament) i impedir la constitució d’una nova junta directiva no afí i amb un adversari polític i enemic declarat com a president. La seua intenció era també –i és- la de traslladar els nostres vells al nou centre de majors de CaixaOntinyent, alliberant d’eixa manera l’actual llar dels jubilats (que té una concessió indefinida a favor de l’associació de jubilats i pensionistes que va realitzar en el seu moment l’exalcalde socialista José Martínez) per poder dedicar eixa dependència a altres usos, que podríem ben bé qualificar d’absolutament secundaris i excèntrics, i concedir-la a amics per beneficiar-los. El resultat de les eleccions ja el coneixem i va provocar que el govern del PP impulsara la creació d’una altra associació de jubilats i pensionistes, que ara sí que podria dirigir i controlar.

El clímax d’este procés l’episodi va ser l’entrada (presumptament) il·legal i delictiva de l’alcalde i els regidors del PP al local de la llar dels jubilats, el canvi de pany i l’extracció i retenció de documentació privada de l’entitat, i el consegüent desallotjament de l’associació dels nostres majors –la de sempre, la de la majoria- del seu local, de la seua llar.

Alguns fa ja molts anys que denunciem l'estat d'anormalitat democràtica, despotisme, caciquisme, clientelisme polític, il·legalitat i abús permanent que viu el nostre poble i una part molt important dels seus veïns. No és nou d'ara, ja fa més de 20 anys. El cas dels jubilats i pensionistes de Vallada és només la punta de l'iceberg d'una pràctica política basada en l'autoritarisme personalista, la falta de democràcia i transparència en la gestió, el menyspreu continu de l'oposició, la participació ciutadana i l'opinió pública, i el clientelisme polític. El dany que s'ha infligit a l'associació de jubilats i pensionistes del poble i a la convivència i la pau social és, senzillament, inacceptable. Però no és només això. És també presumptament delictiu i per això s'ha denunciat l'alcalde i els regidors del Grup Municipal Popular que integren l'equip de govern del PP i que van participar en l'ocupació del local dels jubilats davant la Guàrdia Civil i, per tant, per la jurisdicció penal. Cal esperar, per tant, l'admissió de la denúncia en el jutjat i l'inici d'un procés penal que porte a una sentència condemnatòria que, en qualsevol cas, serà un acte de justícia. Però encara s’ha de restituir als nostres majors el que és seu per dret i per justícia. Per a això s'ha interposat també, paral·lelament, un recurs contenciós-administratiu en relació a les qüestions relacionades amb la concessió del local. Però, sobretot, és necessària més que mai una reacció ciutadana democràtica que manifeste el nostre rebuig a esta manera de fer les coses i d'entendre el poder, i que expresse la indignació que sentim i el crit que no tot es pot fer, que governar no és xafar ni enganyar, que el poble és de tots i no del PP i que els límits els marca l’Estat de Dret. Ja és hora de dir que ja n'hi ha prou.


UN MESTRE DE POBLE

dimecres, 16 de juny de 2010

Adivina, adivinalla


Recupere el joc de reconeixer on està feta aquesta fotografia, una abraçada

SENTO XUFERO

Reformes laborals: 30 anys de retallades de drets

Reformes laborals: 30 anys de retallades de drets

Àlex Tisminetxky

En els darrers mesos la majoria dels mitjans de comunicació, els diferents governs i, sobretot, la patronal reclamen una nova Reforma Laboral. Les propostes maximalistes de la CEOE han aplaçat temporalment la signatura d'un nou "acord social", i és un bon moment per a girar la vista enrere i fer balanç de les reformes laborals que s'han dut a terme a l'Estat espanyol des de la mort del dictador Francisco Franco.

I el resultat no pot ser més descoratjador: la classe treballadora tenia més drets laborals l'any 1976 que actualment, i els ha perdut durant les tres dècades de monarquia parlamentària en cada una de les reformes laborals.

Les indemnitzacions es redueixen a la meitat

Un repàs de la normativa de 1976 ens duu a observar com fruït de la pressió d'un potent moviment obrer, existien drets laborals que actualment han desaparegut, fins i tot de qualsevol debat públic en la matèria, realitat que ens podria fer pensar que mai haurien existit a l'Estat espanyol.

Però hem de recordar que l'any 1976 un treballador acomiadat de manera "improcedent" tenia dret a triar entre quedar-se a l'empresa o una indemnització de 60 dies per any treballat, amb un límit de 5 anualitats. Actualment, el mateix treballador acomiadat de manera "improcedent" no pot triar si tornar a l'empresa o no, opció que està en mans de l'empresari, que haurà de pagar una indemnització clarament inferior, de 45 dies, amb el límit de 3 anualitats i mitja, o de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats (en la gran majoria de contractes). Per tant, la indemnització s'ha reduït a la meitat en només 30 anys de monarquia constitucional.
A més a més, l'any 1976 l'empresari no podia acomiadar el treballador si estava de baixa mèdica, ja que la normativa entenia que se l'estava discriminant pel seu estat de salut. Aquesta actuació empresarial va ser legalitzada a partir de la Reforma Laboral de 1994, fet que ha "legalitzat" alguns dels darrers escàndols mediàtics dels darrers mesos, com l'acomiadament d'un treballador amb diagnòstic de càncer de pulmó, o d'una treballadora en estat de coma.

Altres comparacions odioses

Però aquestes diferències abismals no només es troben en les indemnitzacions. L'any 1976 estava totalment prohibit qualsevol forma de prestamisme laboral, d'ETT, que van ser legalitzades i es van estendre arreu els Països Catalans des de l'any 1994, passant a ser part del nostre paisatge urbà. El llistat de retallades en els drets laborals i les prestacions continua amb els enduriments dels requisits per accedir a les prestacions d'atur i jubilació, que ha vist minvar les quanties, la introducció lenta de múltiples formes de contractes temporals i precaris, alguns d'ells sense ni tan sols obligació de cotització a la Seguretat Social, i un rosari de bonificacions a les empreses en les cotitzacions.

Una simple lectura de les reformes laborals d'aquests 30 anys posa en evidència que pràcticament s'ha retallat els drets dels treballadors en tots els àmbits, en la contractació, el control empresarial i l'acomiadament. Aquestes retallades dels drets laborals han tingut lloc en paral·lel amb un augment de la capacitat de consum d'àmplies capes de la població, que han vist augmentar els seus salaris mentre es precaritzava la seva situació en el mercat laboral, amb un augment de la temporalitat i del poder efectiu dels empresaris.

La nova Reforma Laboral que s’apropa

Segons les declaracions públiques, el govern de Rodríguez Zapatero, la patronal i els sindicats CCOO i UGT estan d'acord en la necessitat d'una nova Reforma Laboral, és a dir, d'una nova retallada en els drets dels treballadors. Aquests "agents socials" fins a data d'avui no s'han posat d'acord en l'abast i profunditat de les retallades socials, però les principals propostes que estan sobre la taula són:

Nova reducció en les indemnitzacions per acomiadament

La patronal ha arribat a proposar un únic contracte fix aplicable a tots els treballadors amb una indemnització única de 20 dies per any treballat, per a "igualar" treballadors temporals i fixes. La proposta oblida però que es calcula que prop del 90% dels contractes temporals estan realitzats en frau de llei (ja que els casos on és aplicable un contracte temporal són molt restrictius, només per a feines realment temporals), i per tant també tindrien també la indemnització de 45 o 33 dies per any treballat.

Reduccions en les cotitzacions empresarials a la Seguretat Social

La patronal proposa una reducció de 5 punts, mentre que el govern del PSOE i els sindicats CCOO i UGT acceptarien una retallada d'1 punt i mig. En tots dos casos l'estalvi empresarial seria milionari, reduiria considerablement la caixa de les prestacions. Aquest debat s'estableix dos anys abans de la reforma de la Seguretat Social, que va reduir les pensions a l'empara de l'argument que les cotitzacions no eren suficients per "garantir-ne la continuïtat".

Eliminar les restriccions a les ETT

La patronal proposa que les ETT no comptin amb cap de les restriccions actuals, com, per exemple, les de no poder contractar certs treballs perillosos, o d'haver de garantir el salari de Conveni de l'empresa usuària, augmentant la precarietat laboral i la dualització entre els treballadors.

CRONOLOGIA DE LA RETALLADA DE DRETS LABORALS

Principals regressions en els drets laborals

1984
S'incorporen nous tipus de contractes eventuals i precaris.

1985
S'augmenta de 10 a 15 els anys mínims de cotització per tenir dret a la jubilació.

1994
Legalització del prestamisme laboral, les ETT.
Nova ampliació dels contractes temporals, amb més tipus de contractes d'obra i eventuals.
Incorporació del contracte d'aprenentatge, sense cotització a la Seguretat Social.
Legalització de l'acomiadament dels treballadors en situació de baixa mèdica.

1997
Els treballadors en situació de baixa que són acomiadats no continuaran rebent la prestació d'incapacitat temporal, sinó la d'atur
Augment de les bonificacions a la Seguretat Social per a les empreses.

2002
Enduriment de les condicions per a l'accés a les prestacions d'atur.

2007
Enduriment de les condicions per a l'accés a les prestacions de jubilació i reducció de les prestacions d'invalidesa.



Evolució de l’acomiadament improcedent

1977
Indemnització de 60 dies per any treballat, amb el límit de 5 anualitats.
El treballador té l'opció d'incorporar-se de nou a l'empresa o d'optar per la indemnització.

1980
Indemnització de 45 dies, amb el límit de 3,5 anualitats.
El treballador ja no té l'opció d'incorporar-se de nou a l'empresa.

1994
Ampliació dels casos d'aplicació de "l'acomiadament objectiu", amb indemnització de 20 dies.

1997
Nou contracte "bonificat" (per col·lectius de dones, aturats i majors de 45 anys) amb acomiadament de 33 dies, amb un límit de 2 anualitats.
Nova ampliació dels casos d'aplicació de "l'acomiadament objectiu".

Propostes pel 2010
Nou contracte únic amb indemnització de 20 dies per any treballat.

*Article publicat a L'ACCENT número 161, de setembre de 2009.

[+] Endavant:

30 anys de reformes laborals: 30 anys de retrocessos en els drets de la classe treballadora (http://www.endavant.org/descarregues/30anysreformes.pdf)

Article extret de La Fàbrica (www.fabrica.cat)

PAU BELDA

Exposició de fotografía d'avifauna del nostre terme.



Del 17 al 23 de Agosto, tendrá lugar en el municipio de Vallada, Valencia, una exposición de fotografía de aves titulada ” a 4 metres, avifauna del nostre terme”, organizada por Javier García y por mi, Mayra. LLevamos un tiempo de seguimiento y observación de las aves de nuestro municipio, y hemos empezado a realizar fotografías de éstas desde nuestro hides caseros. Se que muchos de los que me visitaís sois de lejos, pero si alguno queda cerca y decide hacer una visita a la exposición, les esperamos con gusto.
Algunas de nuestras fotografías están expuestas en la web: www.verdeoscurofoto.com, así que si os pasais por allí estaremos encantados de leer vuestro comentarios.

dimarts, 15 de juny de 2010

Campionat de Frontenis en Moixent. Diumenge 20 de Juny.

Despues de que el equipo de tercera división consiguera el ascenso a segunda divisón, y el equipo de primera se mantuviera en la misma categoria comienza el momento para buscar nuevos jugadores, gente con ganas de jugar y que tenga los conocimientos basicos del juego jejeje necesitamos a gente para asegurar un buen futuro del equipo con una buena cantera, si hos gusta este deporte y quereis practicarlo de forma mas competitiva, con gente mas experimentada en el juego, podeis informarse o bien mandandome un privado o entrando en frontenismoixent.blogspot.com/ o tambien hacercandose al fronton de moixent los dias de entrenamiento (lunes,martes,miercoles,jueves) en periodo de competición.

Se recuerda q se juega en frontones homologados de 30 metros y con pelotas VIP, ademas de poseer tu ficha federativa con tu correspondiente seguro de lesiones.

TAMBIEN SE RECUERDA QUE ESTE FIN DE SEMANA SE DISPUTARÁN LAS 24H. DE FRONTENIS DE MOIXENT DONDE HABRA UN ALTO NIVEL COMPETITIVO EMPIEZA EL VIERNES A LAS 8 DURANTE TODA LA NOCHE Y EL DOMINGO A PARTIR DE LAS 7 SE DISPUTARA LA FINAL.

diumenge, 13 de juny de 2010

Seguir a l'abanderat

“Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me supo levantar.” Cantava Paco Ibáñez, un valencià que vivia a França perquè els seus pares s'havien exiliat per la guerra civil. Son pare va ser empresonat pels nacionalistes alemanys (nazis) en un camp de treball francès per a republicans espanyols dels quals, el patriota Franco, no va voler saber-se'n res. Paco Ibáñez també va patir la censura i les prohibicions del “nacional” Franco i sabia ben bé el que era el nacionalisme, l'himne, la bandera i tota la parafernàlia patriotera. Però sabia diferenciar-ho de la cultura i la llibertat. El govern francès li va atorgar, per dues vegades, la “Medaille des Arts et des Lettres “, i les va rebutjar dient que al acceptar els premis de l'autoritat es perdia llibertat.

Les banderes, o senyeres, han tingut sempre un sentit pràctic. S'utilitzaven preferentment a la guerra per identificar amics i enemics o per ordenar l'atac o la retirada. El mateix paper tenien els plomalls dels cascs romans o els estendards que veiem a les pel·lícules. A l'Edat Mitjana eren els senyors i els reis qui utilitzaven teles de colors per identificar els seus soldats. Les banderes, com avui les coneguem, començaren amb el nacionalisme, eixe invent modern que tanca en corralets, exclusius i excloents, als ciutadans. Per això les banderes s'utilitzen sovint com bastons per agredir a qui no pertany al mateix corralet i, de vagades, entre els membres del mateix corral, com ens passa a nosaltres.

El nacionalisme es un tema molt complicat perquè toca la fibra sensible de les persones, la cultura en la que ens em criat, les costums i la llengua. Especialment la llengua. Hi ha molt autors que estudien el nacionalisme però, té tantes vessants, que ningú ha aconseguit una definició acceptada pels demés. Jo em quede amb la teoria de Ernest Gellner perquè explica i argumenta quan, com i per què surt el nacionalisme. També argumenta que la cultura i la organització social són universals i perennes, mentre que l'estat i el nacionalisme no ho són. El nacionalisme “utilitza una cultura” estandarditzada per arrelar-se i, per això, necessita imposar-se a les demés cultures, diguem-ne dèbils, del seu àmbit territorial. Però ni el nacionalisme és la cultura ni la cultura és nacionalisme.

Per a Gellner va ser el període entre 1815 i la fi de la I Guerra Mundial, amb la unificació d'Itàlia i la d'Alemanya i l'avanç ideològic i literari del romanticisme, el que va situar el nacionalisme com a eix central del principi de legitimitat política. La literatura romàntica va exaltar el sentiment i la especificitat cultural front a la raó i la universalitat humana de la Il·lustració. La idea de les arrels culturals com a base de la identitat era molt atractiva, especialment en el moment en que l'industrialisme arrancava milions d'agricultors del seu medi rural, per a malviure i treballar a les fàbriques de les rodalies de les ciutats.

La misèria dels treballadors fabrils havia desenvolupat la idea socialista de l'internacionalisme proletari que, a més, havia triomfat a Rússia en 1917. A partir d'aleshores s'imposava dividir el moviment obrer el més possible, calia tindre una nacionalitat, cosa que fins eixe moment no era necessari. Tots, els polítics, els civils, els militars, tots, devien pertànyer a una nació i ser patriotes perquè, en cas contrari, s'era un traïdor. S'asseguren les fronteres i s'estableix la necessitat del passaport.

El nacionalisme unifica a tots els que pertanyen a un territori. Igual d'alemany era el Kàiser com el porter d'una finca, el banquer com el treballador de la fàbrica. El nacionalisme va vindre molt be per a trencar la puixant presa de consciència de classe i dificultar el moviment obrer. S'imposava la idea de que un treballador era francès, espanyol o el que fora abans que assalariat. La pàtria estava per damunt de tot i calia donar la vida per ella.

El nacionalisme burgés ha triomfat front a l'internacionalisme proletari però, paradoxalment, no hi ha res més internacionalista que la burgesia, que viatja i viu on vol sense cap impediment perquè té diners per a fer-ho, i el capital que no té fronteres, viatja sense passaport i sense pagar bitllet. La burgesia i el capital no tenen pàtria, això només és per a tindre controlat al personal dins del corralet territorial o ideològic i, si hi ha problemes, dir que la culpa és dels forasters. Per això diu Paco Ibáñez en la cançó “La mala reputación” que “en el mundo pues, no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado”. I té raó però jo, com ell, preferisc tindre mala reputació.

IRON MAIDEN