Cercar en aquest blog

dijous, 27 de maig de 2010

Amb nocturnitat i traïdoria...

El caciquisme es una forma d'estructura social, que es donava al segle XIX i part del XX, on un polític controla els ressorts de poder local mitjançant una xarxa clientelar. Els cacics controlen els vots de la gent a la que fa “favors” i utilitzen eixe poder per a negociar, amb el seu partit, i ocupar llocs de privilegi. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, en la segona accepció, defineix cacic com “persona que en una colectividad o grupo ejerce un poder abusivo”.

Ambdues definicions retraten al senyor Fernando Giner. L'actual alcalde de Vallada, des de que va rebre la vara que tant li agrada passejar en les processons, va començar a teixir la xarxa clientelar. Com? Fent favors personals que la gent tornava, agraïda, votant-li, o col·locant fills, nets o germans en llocs de treball públics. El que passa es que ja no estem al segle XIX i els presumptes favors son drets dels ciutadans que l'administració gestiona i adjudica sense que es dega res a ningú. I les feines que s'adjudiquen arbitràriament, com un favor, estan perjudicant a qui de veres està preparat per a fer-la o a qui més la necessita.

El nostre cacic no paga res. Amb diners públics, es a dir, de tots, contracta a qui vol i li demana fidelitat personal a canvi. Eixa fidelitat transformada en vots és la moneda amb la que ell compra un lloc en la llista electoral del seu partit. Sense eixos vots no és res. No sabeu el poder que tingueu sobre ell. Però es al contrari. És ell qui exigeix que voteu a qui mai votaríeu si tinguéreu llibertat. Pressiona per a que s'apunteu a una associació de jubilats fantasma, i ho feu. Vos exigeix que assistiu a actes als que no vos abelleix anar, i aneu. Exerceix un poder abusiu, i ho permeteu. Fins quan?

La nit del dimecres al dijous, (26-27 de maig de 2010), a les hores que actuen els delinqüents, amb nocturnitat i traïdoria, Fernando Giner acompanyat de Ramón Vila i Frutos Biosca, amb el fuster, van violar la sede de l'Associació de Jubilats i Pensionistes de la Plaça de l'Ajuntament i van canviar els panys, deixant als nostres majors al carrer. No va avisar ningú. No van demanar al president o algú de la directiva que els obrira el local. Ho van fer sense comptar amb ningú dels que tenen dret d'utilitzar el local. Sembla increïble, però es veritat. No vos pareix una cacicada, un abús de poder? Vol fer-se amb el local dels jubilats i no mira pèl. Si no pot a les bones, doncs, a la força. Pot fer el que vullga i anar-se'n de rosetes?

Espere que no perquè, com deia abans, no estem al segle XIX, estem al segle XXI, i espere que, els que poden fer-ho, denuncien aquestos fets i aquestos senyors, o el que siguen. Espere que, exercint el dret que els assisteix, torne el local a mans dels jubilats. Espere que els ciutadans se'n adonen del que passa quan permeten que gent com la que acabe de descriure tinga poder. Espere, en fi, no tindre que baixar més el cap quan escolte parlar de les coses que passen al meu poble.

IRON MAIDEN

dimarts, 25 de maig de 2010

Casa de camp en venda


Venda de casa de camp en Vallada.
Feu click ací

La població de Vallada al 2009



Hola, he trobat açò per la web.
Ho he consultat amb  una entesa en el tema, i és un piràmide de població en forma de CAMPANA invertida, una forma prou típica als països desenvolupats i que es dóna pel fet d'una baixa natalitat, cada vegada més marcada, que va fent que la base s'estrete, i la part central siga més ampla, encara que la última barra de les xiques (de 0-5 anys) sembla que presente un xicotet augment que pot ser degut al fet de la inmigració (o del txec bebé de Zapatero XD)... suposem que sí és pel xec, a partir d'ara eixa barra anirà fent-se xicoteta...


Kike.

dilluns, 24 de maig de 2010

La penya encantada. (llegenda montesina.)

                                                    

LA PENYA ENCANTADA*



En el boscam d'un alt mont canta gentil una fada.

Du túnica de lli, com un raig de lluna blanca.


Al refil del seu cant bell que resona en la muntanya,

se Ii acosta un caçador jove, altiu, de bona traça.

Tots els dies va el caçador, al punt que el sol s'amaga,

en busca del bell refugi, del bell refugi de sa amada.


Li entren sospites a I'amant de que algú puga trobar-la

i arribar fins a la cambra on bese l'amor rendit, eixe llavi

de nacre i grana.

El caçador enamorat li demana a la fada:

que eixe forat que a vós em du, enorme penya el tapara.

Mes perquè entrar vós pugueu, heu de dir aquesta paraula:

Obri penya l'aspre mont i será al moment llevada.


Ja la fada no ix al mont, per alegrar amb sa gràcia.

Si enamorat se sent ell, ella està molt més encara.


Arriba la Nit de Sant Joan i l'enamorat no acudeix.

La fada al seu palau, anguniosa i plena d'ànsia

Espera oir la veu, la dolía veu que l’ama.


Passaren dies, mesos i anys i ella sempre esperant-lo estava.

Des d'aquell moment si en la Nit de Sant Joan algú exclama:

Obri penya 1'aspre mont,

la gentil i trista fada ix al punt pensant vore a qui més ama.


I en no trobar el donzell, al moment retorna dins,

per a seguir escoltant, en la pedrenca muralla.

Esta bella tradició, en sa llar, MONTESA, guarda.



*Adapació d’un text recollit per Francesc Martínez Martínez (1865-1946): edit. Llegendari valencià, Generalitat Valenciana i Diputació d’Alacant (1995), pp. 176-177.



Nosaltres som una part de la Terra


En 1848 Karl Marx descrivia en “El Manifest Comunista”el paper de la burgesia en el canvi que s'estava produint a tot el món en la manera de viure. “La burgesia, amb el seu domini de classe, que compta a penes amb un segle d’existència, ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes. El sotmetiment de les forces de la naturalesa, la utilització de les màquines, l’aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, la navegació de vapor, el ferrocarril, el telègraf elèctric, l’adaptació per al cultiu de continents sencers, l’obertura dels rius a la navegació, poblacions senceres sorgint per encant, com si isqueren de la terra. Quin dels segles passats va poder sospitar tan sols que semblants forces productives dormisquejaren en el si del treball social?”

Marx pensava que la riquesa produïda devia ser repartida de forma equitativa. Però el que no va tindre en compte va ser l'enorme desastre que seria per al planeta l'explotació sense control del medi natural. En aquest llibre es mostra l'altra cara de la producció capitalista mitjançant els ulls d'un salvatge, com ell mateix es defineix, que veu con s'acosta la destrucció del seu mon.

Aquest llibret, que es llig en deu minuts i et fa pensar durant hores, mostra la filosofia de les tribus americanes que vivien en comunió amb la natura. Paradoxalment el que diu es totalment actual i pot ser compartit per qualsevol que tinga un poc de sensibilitat ecologista i mire pel precari medi natural. Interessos miops ens fan creure que estem per damunt de la natura a pesar que sovintegen els denominats desastres naturals. L'acció antròpica té a veure en molts d'eixos desastres i no volem veure-ho. Ens pot l'ambició de posseir, de ser els amos de tot.

L'any 1855 el president nord-americà Franklin Pierce va proposar als indis duwamish, que habitaven al nord de Washington, comprar el territori de la tribu i traslladar-los a una reserva. El cap de la tribu, el cabdill Seattle, veient la seua gent derrotada i esgotada pels llargs anys de lluita, va contestar amb paraules que, com ell diu, “són com les estrelles, mai no s'extingeixen”.

Seattle no entén com poden demanar-li vendre una cosa que no els pertany. “Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la terra, o la velocitat de l'antílop? Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les?”(...) “Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres” però”la Terra no pertany als homes”.

L'indi ha vist com viuen els blancs i sap que son molt diferents. Diu que “nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats i els nostres ancians no conten les mateixes històries. (...) El murmuri de l'aigua es la veu dels meus avantpassats. Els rius son germans nostres”. “Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar, (...) la terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga, i quan l'ha conquerida torna a cavalcar (...) famolenc, s'empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert”

Al llarg de tot el llibret l'indi salvatge mostra una gran sensibilitat. En referir-se a l'aire diu “que totes les coses participen del mateix alé: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alé” però “l'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort. (...) El vent va donar als nostres pares el seu primer alé i rep el seu darrer sospir (...) Soc un salvatge, i és així com entenc les coses”, diu, i continua: “Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. (...) L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil”. I acaba amb un desig: “pot ser som germans. Esperem veure-ho”

La manera d'entendre el mon ens mostra la saviesa d'aquest home, especialment després d'haver viscut els desastres ecològics de la industrialització. Però també ens mostra el camí pel qual caminar si volem salvar la vida humana al planeta Terra. Ja veieu que es molt simple i no cal tindre estudis. Sols cal escoltar la remor del vent, el murmuri de l'aigua corrent, acaronar la terra i sentir-se part, no amo sinó part integrant, del mon. Deia Marx que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i que deguem tindre com a meta “ser molt, i no tindre molt”.

IRON MAIDEN