dijous, 27 de maig del 2010

Amb nocturnitat i traïdoria...

El caciquisme es una forma d'estructura social, que es donava al segle XIX i part del XX, on un polític controla els ressorts de poder local mitjançant una xarxa clientelar. Els cacics controlen els vots de la gent a la que fa “favors” i utilitzen eixe poder per a negociar, amb el seu partit, i ocupar llocs de privilegi. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, en la segona accepció, defineix cacic com “persona que en una colectividad o grupo ejerce un poder abusivo”.

Ambdues definicions retraten al senyor Fernando Giner. L'actual alcalde de Vallada, des de que va rebre la vara que tant li agrada passejar en les processons, va començar a teixir la xarxa clientelar. Com? Fent favors personals que la gent tornava, agraïda, votant-li, o col·locant fills, nets o germans en llocs de treball públics. El que passa es que ja no estem al segle XIX i els presumptes favors son drets dels ciutadans que l'administració gestiona i adjudica sense que es dega res a ningú. I les feines que s'adjudiquen arbitràriament, com un favor, estan perjudicant a qui de veres està preparat per a fer-la o a qui més la necessita.

El nostre cacic no paga res. Amb diners públics, es a dir, de tots, contracta a qui vol i li demana fidelitat personal a canvi. Eixa fidelitat transformada en vots és la moneda amb la que ell compra un lloc en la llista electoral del seu partit. Sense eixos vots no és res. No sabeu el poder que tingueu sobre ell. Però es al contrari. És ell qui exigeix que voteu a qui mai votaríeu si tinguéreu llibertat. Pressiona per a que s'apunteu a una associació de jubilats fantasma, i ho feu. Vos exigeix que assistiu a actes als que no vos abelleix anar, i aneu. Exerceix un poder abusiu, i ho permeteu. Fins quan?

La nit del dimecres al dijous, (26-27 de maig de 2010), a les hores que actuen els delinqüents, amb nocturnitat i traïdoria, Fernando Giner acompanyat de Ramón Vila i Frutos Biosca, amb el fuster, van violar la sede de l'Associació de Jubilats i Pensionistes de la Plaça de l'Ajuntament i van canviar els panys, deixant als nostres majors al carrer. No va avisar ningú. No van demanar al president o algú de la directiva que els obrira el local. Ho van fer sense comptar amb ningú dels que tenen dret d'utilitzar el local. Sembla increïble, però es veritat. No vos pareix una cacicada, un abús de poder? Vol fer-se amb el local dels jubilats i no mira pèl. Si no pot a les bones, doncs, a la força. Pot fer el que vullga i anar-se'n de rosetes?

Espere que no perquè, com deia abans, no estem al segle XIX, estem al segle XXI, i espere que, els que poden fer-ho, denuncien aquestos fets i aquestos senyors, o el que siguen. Espere que, exercint el dret que els assisteix, torne el local a mans dels jubilats. Espere que els ciutadans se'n adonen del que passa quan permeten que gent com la que acabe de descriure tinga poder. Espere, en fi, no tindre que baixar més el cap quan escolte parlar de les coses que passen al meu poble.

IRON MAIDEN

dimarts, 25 de maig del 2010

Casa de camp en venda


Venda de casa de camp en Vallada.
Feu click ací

La població de Vallada al 2009



Hola, he trobat açò per la web.
Ho he consultat amb  una entesa en el tema, i és un piràmide de població en forma de CAMPANA invertida, una forma prou típica als països desenvolupats i que es dóna pel fet d'una baixa natalitat, cada vegada més marcada, que va fent que la base s'estrete, i la part central siga més ampla, encara que la última barra de les xiques (de 0-5 anys) sembla que presente un xicotet augment que pot ser degut al fet de la inmigració (o del txec bebé de Zapatero XD)... suposem que sí és pel xec, a partir d'ara eixa barra anirà fent-se xicoteta...


Kike.

dilluns, 24 de maig del 2010

La penya encantada. (llegenda montesina.)

                                                    

LA PENYA ENCANTADA*



En el boscam d'un alt mont canta gentil una fada.

Du túnica de lli, com un raig de lluna blanca.


Al refil del seu cant bell que resona en la muntanya,

se Ii acosta un caçador jove, altiu, de bona traça.

Tots els dies va el caçador, al punt que el sol s'amaga,

en busca del bell refugi, del bell refugi de sa amada.


Li entren sospites a I'amant de que algú puga trobar-la

i arribar fins a la cambra on bese l'amor rendit, eixe llavi

de nacre i grana.

El caçador enamorat li demana a la fada:

que eixe forat que a vós em du, enorme penya el tapara.

Mes perquè entrar vós pugueu, heu de dir aquesta paraula:

Obri penya l'aspre mont i será al moment llevada.


Ja la fada no ix al mont, per alegrar amb sa gràcia.

Si enamorat se sent ell, ella està molt més encara.


Arriba la Nit de Sant Joan i l'enamorat no acudeix.

La fada al seu palau, anguniosa i plena d'ànsia

Espera oir la veu, la dolía veu que l’ama.


Passaren dies, mesos i anys i ella sempre esperant-lo estava.

Des d'aquell moment si en la Nit de Sant Joan algú exclama:

Obri penya 1'aspre mont,

la gentil i trista fada ix al punt pensant vore a qui més ama.


I en no trobar el donzell, al moment retorna dins,

per a seguir escoltant, en la pedrenca muralla.

Esta bella tradició, en sa llar, MONTESA, guarda.



*Adapació d’un text recollit per Francesc Martínez Martínez (1865-1946): edit. Llegendari valencià, Generalitat Valenciana i Diputació d’Alacant (1995), pp. 176-177.



Nosaltres som una part de la Terra


En 1848 Karl Marx descrivia en “El Manifest Comunista”el paper de la burgesia en el canvi que s'estava produint a tot el món en la manera de viure. “La burgesia, amb el seu domini de classe, que compta a penes amb un segle d’existència, ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes. El sotmetiment de les forces de la naturalesa, la utilització de les màquines, l’aplicació de la química a la indústria i a l’agricultura, la navegació de vapor, el ferrocarril, el telègraf elèctric, l’adaptació per al cultiu de continents sencers, l’obertura dels rius a la navegació, poblacions senceres sorgint per encant, com si isqueren de la terra. Quin dels segles passats va poder sospitar tan sols que semblants forces productives dormisquejaren en el si del treball social?”

Marx pensava que la riquesa produïda devia ser repartida de forma equitativa. Però el que no va tindre en compte va ser l'enorme desastre que seria per al planeta l'explotació sense control del medi natural. En aquest llibre es mostra l'altra cara de la producció capitalista mitjançant els ulls d'un salvatge, com ell mateix es defineix, que veu con s'acosta la destrucció del seu mon.

Aquest llibret, que es llig en deu minuts i et fa pensar durant hores, mostra la filosofia de les tribus americanes que vivien en comunió amb la natura. Paradoxalment el que diu es totalment actual i pot ser compartit per qualsevol que tinga un poc de sensibilitat ecologista i mire pel precari medi natural. Interessos miops ens fan creure que estem per damunt de la natura a pesar que sovintegen els denominats desastres naturals. L'acció antròpica té a veure en molts d'eixos desastres i no volem veure-ho. Ens pot l'ambició de posseir, de ser els amos de tot.

L'any 1855 el president nord-americà Franklin Pierce va proposar als indis duwamish, que habitaven al nord de Washington, comprar el territori de la tribu i traslladar-los a una reserva. El cap de la tribu, el cabdill Seattle, veient la seua gent derrotada i esgotada pels llargs anys de lluita, va contestar amb paraules que, com ell diu, “són com les estrelles, mai no s'extingeixen”.

Seattle no entén com poden demanar-li vendre una cosa que no els pertany. “Com es pot comprar el cel, o l'escalfor de la terra, o la velocitat de l'antílop? Com us podem vendre aquestes coses, i com podreu comprar-les?”(...) “Nosaltres som una part de la terra i ella és una part de nosaltres” però”la Terra no pertany als homes”.

L'indi ha vist com viuen els blancs i sap que son molt diferents. Diu que “nosaltres som de races diferents. Els nostres fills no juguen plegats i els nostres ancians no conten les mateixes històries. (...) El murmuri de l'aigua es la veu dels meus avantpassats. Els rius son germans nostres”. “Sabem que l'home blanc no entén la nostra manera de pensar, (...) la terra no és la seua germana, sinó la seua enemiga, i quan l'ha conquerida torna a cavalcar (...) famolenc, s'empassarà la terra i no deixarà res, tan sols un desert”

Al llarg de tot el llibret l'indi salvatge mostra una gran sensibilitat. En referir-se a l'aire diu “que totes les coses participen del mateix alé: l'animal, l'arbre, l'home, tots participen del mateix alé” però “l'home blanc sembla no parar esment en l'aire que respira, a semblança d'un home que és mort. (...) El vent va donar als nostres pares el seu primer alé i rep el seu darrer sospir (...) Soc un salvatge, i és així com entenc les coses”, diu, i continua: “Nosaltres sabem que la Terra no pertany als homes, sinó que l'home pertany a la Terra. (...) L'home no va crear el teixit de la vida, tan sols n'és un fil”. I acaba amb un desig: “pot ser som germans. Esperem veure-ho”

La manera d'entendre el mon ens mostra la saviesa d'aquest home, especialment després d'haver viscut els desastres ecològics de la industrialització. Però també ens mostra el camí pel qual caminar si volem salvar la vida humana al planeta Terra. Ja veieu que es molt simple i no cal tindre estudis. Sols cal escoltar la remor del vent, el murmuri de l'aigua corrent, acaronar la terra i sentir-se part, no amo sinó part integrant, del mon. Deia Marx que el luxe era un defecte, tant com la pobresa, i que deguem tindre com a meta “ser molt, i no tindre molt”.

IRON MAIDEN

dimarts, 18 de maig del 2010

Estopa al Consum de Vallada


Hola, bona nit;
Algú pot fer algo per a que al Consum, canvien de tant en tant la música?
Es que és horrible... les versions que hi fiquen de Estopa donen repelús...

LLegendes.

Sé que l'Associació cultural Amics de la Costera està treballant en la creació d'un llibre sobre llegendes de la nostra comarca. Algú sap alguna llegenda de Vallada?

Gràcies de bestreta.

Boda de Héctor i Núria

El dia 22 de Maig, a les 20'30h. A l´església de San Sebastià. Gran Boda. Es casen Héctor i Núria. Els desitgem la millor de les sorts i que la nova vida que van a començar junts siga lo més satisfactoria posible.

Enhorabona.

diumenge, 16 de maig del 2010

La dignitat

La dignitat es un valor inherent al ser humà perquè sols el ser humà es racional, pot ser lliure i té poder creador. Sols les persones poden modelar i millorar les seues vides prenent decisions en l'exercici de la seua llibertat. Com valor essencial en els humans no depèn de la situació econòmica, social ni cultural. Una persona digna es sent orgullosa de les seues accions, de la seua integritat i, eixe potencial d'emancipació, dona la força necessària per a canviar el que no es just.

Aquest es el motiu pel qual el franquisme va invertir tant en xafar la dignitat dels vençuts. L'eliminació sistemàtica del grup social dels “rojos” no era possible, eren els que treballaven, però calia eliminar eixe sentiment que fa sentir-se a la gent valuosa i, per tant, potencialment perillosa. El franquisme va utilitzar les majors indignitats per acabar amb la dignitat de persones que havien lluitat per poder decidir sobre que fer amb la seua vida. Van assassinar milers de ciutadans que van resistir presó i tortures sense perdre la dignitat, perquè si una persona no vol ningú pot desposseir-la de la seua dignitat. Però molts altres van optar per deixar-la al caixó i sobreviure.

Amb la democràcia va tornar a aquest país la possibilitat de exercir la llibertat i, amb ella, varem tindre l'ocasió de recuperar eixe valor suprem. Però van ser massa anys d'indignitat continuada, de repressió sistemàtica de la iniciativa personal, d'utilització de la força física i la por, d'educació manipulada i castradora per impedir persones íntegres que pogueren qüestionar el règim dictatorial. Per a molts la dignitat continuava al caixó encara.

Trenta-cinc anys després s'acaba de cometre una nova indignitat amb la suspensió de Garzón per intentar tornar la dignitat als assassinats pels genocides franquistes. Alguns dels encarregats d'aquesta acció han sigut jutges que formaven part del “Tribunal de Orden Público” (TOP), un dels pilars del règim franquista, el sistema més repressor que ha existit a Europa occidental en el segle XX, que encara estan en el Tribunal Suprem.

Es fa evident la necessitat de continuar la transició, incompleta, amb una judicatura de cultura democràtica. Perquè pitjor que no tindre dignitat és no recolzar, atacar o criticar els que la defensen. Però també es fa necessari recuperar la cultura de la dignitat personal. Canviar vots per graneres no es una bona senyal en aquest sentit. Sols qui te autonomia i llibertat pot decidir el sentit de la seua vida, governar-se a sí mateix i tindre projectes personals de superació. Ja es hora d'espolsar-se les restes de la dictadura que niuen dins nostre. Deixem la por i recuperem la dignitat de la que van fer gala els nostres avantpassats.

IRON MAIDEN

dissabte, 15 de maig del 2010

EL GRAN BOT

Ens envien un relat curt ambientat en Vallada. Lamentablement aquest relat, no entrarà per al concurs que hem organitzat perquè l'autora té més de 18 anys. Aprofitem per recordar-vos que sols queden tres setmanes per a que finalitze el plaç de presentació d'històries, i que encara no hem rebut cap història al nostre bloc.
Pugueu vore les bases del concurs així com el premi fent click ací.
L'història diu així:

EL GRAN BOT:

Feia anys que havia desaparegut de la seua vida. Ara les seues aparicions
estaven amenaçant la vida dels seus seus fills. No hi havia alternativa, calia llevar-lo del mig.

Tot va començar feia ja un grapat d’anys. Son pare treballava a un taller artesanal a Vallada. Els dissabtes de vesprada es portava les terres que havia heretat de son pare i del sogre. Ell també hi anava per tirar-li una mà. No li feia ninguna gràcia treballar amb son pare. Quasi sempre estava de mal humor degut al excés de treball i sempre ho pagava ell amb bonegons i crits, a més de pressionar-lo: “Vigila el que fas, sinó la gent dirà que no he sabut ensenyar-te a fer res i diran que ets un inútil”. No hi havia cosa que li sabera més mal que el renyaren, i més de vegades per ximpleries, a més d’una fèrria educació en els temes de guardar les aparençes i el que diran. Poc a poc anà convertint-se en un xiquet farcit de complexos i inseguretats, els quals influïen en altres activitats de la seua vida creant-li problemes per relacionar-se amb els demés.

Ell tindria uns dotze anys la primera vegada que començà a tindre temptacions. Quan tenia a son pare de cul, sentia la necessitat d’agafar una falç i degollar son pare, al seu propi pare. S’imaginava el cos caure a terra mentre la sang li eixia a borbollons pel coll, la mirada angoixosa i d’estranyesa, i finalment quedar el cos inert al terra. Sempre donava una esportida de cap per allunyar els pensaments i continuava la seua tasca.

Es va fer major i com tots els adolescents no sabia el que volia estudiar. Així que els pares decidiren per ell. El millor seria que estudiara FP en la branca d’administratiu, així podria assolir un bon lloc de treball a alguna empresa del poble.

A Josep no li agradava gens el que estava estudiant , bona prova d’això fou que aprovà les assignatures comunes castellà, valencià, francès, matemàtiques, física i química i història entre altres de la branca. Suspengué quatre assignatures i hagué de repetir segon. Al tenir més temps lliure fou quan començà a ajuntar-se amb males companyies. Comença a practicar la nova religió del món de les drogues fent-se devot de la deessa “Maria” i el Déu “costo”. Sovint s’ajuntava amb companys de d’institut per retre-li culte envoltats d’un fum d’olor especiat al temps que compartien rialles provocades pels disbarats pronunciats per uns i altres. Algunes vesprades anaven al parc on es compartien cerveses i varietats diferents de la brossa màgica que cadascú portava del seu poble d’oritge. Alguns feien autocultiu, altres la compraven, però tots en portaven per fer un homenatge a les hores de lleure.

A poc a poc la seua ment comença fallar i de vegades caia en un pou de depressió que durava uns dies, per eixir-se’n fumava amb més freqüència, fins que tornà a aparèixer Mr. Hyde i els desitjos de matar son pare i a algun que altre mestre.

La seua ment es trobava al país de les meravelles baix els efectes del fum, però la realitat que vivia no li agradava gaire, per això fumava, per evadir-se.

Acabà el curs i aprovà les assignatures pendents. Ell l’únic que volia era treballar, així que deixà els estudis i entrà a treballar d’aprenent en la fàbrica de Cerdà on son pare treballava. Deixà de fumar i Mr. Hyde que havia fet algunes aparicions durant el curs escolar desaparegué i no tornà a pertorbar-lo més.

Passaren els anys, es va casar i es posà a viure a Vallada. La seua dona, una xica de Moixent treballava a una altra fàbrica de Vallada. Tenien dos fills, una xiqueta de 8 anys i un xiquet de 5. Les coses els anaven bé, però ell no era feliç. La acusada pressió de la seua iaia durant l’adolescència li havia creat un sentiment de culpa i de compromís amb son pare. “Ajuda-li a ton pare en tot el que pugues que el pobre treballa molt i tot ho fa per tu”. Ell, sabia que el que dia la seua iaia era cert, que algun dia tot havia de ser per a ell, la seua germana amb síndrome de dawn tenia una esperança de vida incerta. Així que la seua influeciable ment anà cedint al xantatge emocional, i a poc a poc anà amargant-se l’existència.

L’horari laboral a la fàbrica, les obligacions familiars, el compromís que tenia amb son pare i el sogre. Poc a poc les obligacions els desbordaren i començà a pensar que ell es donava a tots i a ell no es donava ningú. No tenia amics degut a que no tenia temps per relacionar-se socialment, sempre tenia treball. A poc a poc el voltor de la depressió començà a planar per la seua ment. Quan es trobava enfonsat, no li se notava massa, degut a l’aprenentatge que havia tingut en guardar les aparences.

Un bon dia jugant amb el seu fill a policies, El xiquet el temptava perquè el perseguira, però ell es trobava bastant decaigut i acabà asseguent-se en el sofà del menjador. El xiquet continuava picant-lo, ell sense saber com, agafà una pesada figureta de marbre i li feia gestos perquè s’acostara. El seu rostre començà a desdibuixar-se, obrint els ulls els quals li donaven un aspecte aterridor. Mr. Hyde havia tornat a aparèixer. S’imaginava com colpejaria el cap de l’infant. Pot ser no es quedara inconscient o no es morira i cridara de paüra i horror al vore el que el seu propi pare li havia fet. Hauria de tornar a colpejar-lo fins que quedara estes al terra envoltat per una taca rogenca que aniria escampant-se pels taulells del sòl. El xiquet cridà: “Tonto, no em vols gens”. I se n’anà de l’estança amb llàgrimes als ulls. L’havia vist, havia intuït el perill de la bèstia que niava dins la ment de son pare. Josep reaccionà. Deixà la figureta al seu lloc i cridà el seu fill per continuar jugant a policies, i calmar el seu fill. Havia estat a punt de matar el seu fill. Si s’havera acostat quan el cridava amb gestos amb la figureta l’hauria colpejat sense mirament mogut per un impuls de la seua pertorbada ment.

No volia anar a cap psiquiatra. Això seria una vergonya per a ell i per a la seua família, una taca, o així o creia ell. Els fills quedarien marcats per l’estigma de la pertorbació de són pare. Davant d’alguna possible reacció violenta o estranya del seus fills, la societat els assenyalaria i els diria: “clar com son pare era un tarat, ells també ho han heretat”. No, ho havia d’amagar.

Prompte comença a passar-se-li per la ment la idea del suïcidi. Però tampoc podia fer-ho, als seus fills els crearia un trauma i a la seua dona també. Calia fer-ho ben fet, com deien els gàngsters de les pel·lícules hauria de parèixer un accident.

El primer que va fer va ser fer-se donant d’òrgans, una vegada mort si de les seus despulles es podia aprofitar algun òrgan encara li faria un favor a alguna ànima turmentada. Després es va fer una assegurança de vida amb una pòlissa molt elevada, i per rematar es va afiliar a la federació d’esports de muntanya.

Aquella vesprada d’estiu seria la decisiva. Mentre la seua dona i els xiquets anaven a passar la vesprada a la piscina municipal, ell aprofitaria l’ocasió per anar a fer trekking combinat amb un poc d’escalada. Volia pujar al castell per la cara est de la Serra Grossa, muntanya amunt. La dona li deia que era perillós.

-Ves amb compte no caigues i tinguem una desgràcia. –Li deia la dona amb preocupació.

-No em passarà res mal, tranquil·la. –Li digué ell amb una espurna de tristor als ulls.

El sol calfava de valent, les xitxarres l’escortaven amb la seua música incessant. El Camí de la Veritat es trobava desert. A les 17.30h la gent que havia de pujar a nadar a la piscina de la saladella ja estava prenent el bany. Ell caminava sense la pressa que té aquell que vol fer una cosa i com més prompte la faça millor, però tampoc anava lent i oprimit pel jou de la depressió. Caminava normal, com aquell que va a fer una passejada. Per la seua ment els únics pensaments que passaven eren els de buscar un punt escaient per poder botar al buit i que ningú no sospitara res. Pensava que seria un cop dur per a la seua dona i els seus fills, Però a sabia que a “rei muerto rei puesto”, la seua dona refaria la seua vida, s’ajuntaria o pot ser es casara amb un altre, el qual faria de substitut d’ell i cuidaria dels seus fills. La seua família no passaria penalitats durant uns quants anys amb els diners que cobrarien de la assegurança de vida i la de la federació de muntanya. I ell, al cap i a la fi l’únic que volia era ser feliç, per això havia d’acabar com més aviat millor.

Comença l’ascens de la muntanya cara al castell. La suor li regalimava per les galtes de la cara i la respiració comença a fer-se panteixant. Feia parades i mirava com anava cambiant la perspectiva del paisatge al anar guanyant altura. Escalà per unes roques de les que podria agafar bona verticalitat per llançar-se. Era un bon punt botaria cap arrere per no vore el buit, al cap i a la fi ell sempre havia sigut un covard incapaç d’enfrontar-se al món, i esta vegada no anava a ser una excepció. Comptaria fins a tres.

Un...dos...tresssss!!! Un calfred li recorregué el bescoll mentre queia al buit i després deixà de sentir. Era el trist final d’una persona que ho tenia tot i ho havia perdut en una última mà mal jugada a consciència.

“Buff!! Quina sort que aquest relat no li’l vaig ensenyar a ningú”. –Pensava Josep mentre el borrava del disc dur de l’ordinador.

-Josep, ací tens una carta de la federació de muntanya. Deu ser la llicència federativa que havies sol·licitat.-Li digué la dona al temps que entrava a la habitació on tenien l’ordinador.

-Ah!...Gràcies. –Digué Josep amb veu apagada.-Per cert el dissabte pel matí aniré a fer trekking per la part de llevant que puja al castell.

-Aniràs amb els xiquets?

-No, està massa empinat.-Contestà Josep sense cap expressió al rostre.

-Ves amb compte no caigues i tinguem un disgust. –L’advertí la seua muller amb una amb una nota de preocupació.

-Tranquil·la que no cauré.


Fi.

divendres, 14 de maig del 2010

La cambra de dalt

"Encara em pasa. Sentir l'olor forta dels puros em recorda a mon pare.Em recorda als matins que els dos anàvem a aviar els gossos i a fer alguna faeneta al bancal: desimalar, cremar remulla,regar,tallar rabotins de les oliveres, refer els marges...etc
Per aquells temps a casa teníem una furgoneta Renault (no recorde el model) però era d'aquelles que tenien la majoria de valladins...
"

Si voleu saber com continua la historia, visiteu el bloc d'aquest valladí.
Les
seues històries i reflexions sobre el temps passat i sobre tot, les seues descripcions, ens transporten temps enrere i ens desperten un somriue...
El pugueu trobar a l'apartat de blocs valladins. Baix a l'esquerra.

dijous, 13 de maig del 2010

Opinió sobre el pont de la Font d'Espanya

Hola a tots;
M'han dit que van a ampliar també el pont que puja a La Font d'Espanya.
M'agradaria saber quina necesitat te aquest pont de ser ampliat, quan per ahí no te que passar cap camió ni res semblant. Com a molt podrien canviar-li les baranes i asear-lo un poc, però res més...
Opine que els diners eixos es podrien gastar en alguna cosa més profitosa.

Salutacions a tots.

Víctor (el català) i Ainhoa (la de Hans) es casen!



El proper 15 de maig, tindrà lloc la boda d'aquesta parelleta tan volguda al poble.
Desitgem-li una feliç vida junts.
Enhorabona als dos!

dimecres, 12 de maig del 2010

Fotografies de Vallada. Estrenem l'àlbum: Gent del Poble.

Tristament o no, depen per on es mire... tenim el plaer d'encetar amb una fotografia, l'àlbum que ja fa un any, proposàrem a la gent crear: Gent del poble.
Pepe Castells ens envia la primera fotografia.
Moltíssimes gràcies per la iniciativa. Seria magnífic que poc a poc, tota la gent del poble anara enviant fotos, del poble i dels seus veïns, i poder crear d'aquesta forma, un gran arxiu digital de lliure ús per a tots, on poder anar a vore les fotografies i disfrutar una estona enyorant, somiant o simplement curiosetjant...
De nou, gràcies Pepe.
També aprofitem per penjar una foto d'un altre racó del poble, que ens envia un tal "Sento Xufero" i que de segur, a més d'un vos sona.
Gràcies a tú també, Sento.

Pugueu vore les fotos a la secció: FOTOGRAFIES.

Manifestació contra el Macroabocador de Llanera


ELS JOVES DIGUEM NO AL MACROABOCADOR!
Manifestació a Xàtiva.
15 de maig. 17'30h; eixida des de Pl. La Bassa.


Diem no al Macroabocador perquè:
-          El Macroabocador genera una contaminació natural, paisatgística, visual, de recursos naturals..., i suposa una hipoteca de per vida per a la comarca i la gent que l’habitem.
-          Perquè no volem ser el femer de les comarques centrals del País Valencià.
-          Perquè el model de Macroabocadors és un model que perpetua l’explotació del Planeta i que és totalment insostenible per al futur. És un model passat; necessitem ja començar una fase de transició cap al nou sistema que elimine la sobreproducció, el sobreconsum i la generació il·limitada de residus, eliminant, doncs, els macroabocadors!

Exigim:
-          Que s’aturen immediatament totes les gestions per a instal·lar el macroabocador a Llanera.
-          El dret de la població de La Costera a decidir quines infraestructuras volem. Exigim el dret a decidir si volem o no volem macroabocadors, AVE’s, Pedreres, Alta Tensió, Deserts…Perquè nosaltres vivim, nosaltres hem de decidir!

No al macroabocador!
La Costera, viva i combativa!
Visca la terra!


Convoca: Joves per La Costera / Plataforma contra el macroabocador.  

dimarts, 11 de maig del 2010

Fira tradicional al Genovés.

Este proper cap de setmana tindrá lloc al Genovés la III Fira tradicional valenciana. Durant estos dies gojarem de les atractives paradetes a més del productes de les nostres terres. Al temps que hi hauran actuacions en directe de grups de teatre, cetrers... Com a curiositat vos direm que l'any passat comptaren amb la participació de Pep Gimeno "El botifarra", en el paper de ceg cantant romanços.
Esperem que siga del vostre grat.

Tres reflexions sobre el cas de Grècia

La impresionante lucha de la clase trabajadora griega contra los ataques devastadores del capital nos exige tres reflexiones urgentes. La primera es que en contra de la ideología reformista e interclasista desarrollada en los últimos decenios, la lucha de clases no desaparece, no se extingue nunca, sino que como ya dijo el Manifiesto Comunista hace más de siglo y medio, se mantienen latente, en el subsuelo social, actuando de forma imperceptible como el viejo topo del que hablara Karl Marx. Durante los períodos de relativa “normalidad”, de bonanza económica y de capacidad de concesión de mejoras por parte de la burguesía, en estos períodos, la lucha de clases se mantiene reducida a las presiones por mejoras socioeconómicas y sociopolíticas. Desde 1945 y en parte debido a la presencia de la URSS pero también debido a que las clases trabajadoras europeas no olvidaban el colaboracionismo de sus burguesías con los ocupantes nazis, por estas y otras razones, como los beneficios económicos de la reconstrucción, etc., en este período denominado los “treinta gloriosos” de la historia capitalista, la lucha de clases aparentemente desapareció en su forma dura.  
Hubo ásperas movilizaciones entre finales de los años 60 y mediados de los 80, pero no llegaron a la intensidad revolucionaria y contrarrevolucionaria de los años 1917-1939. La respuesta del capital a esa oleada y a la crisis económica de entonces fue el denominado “neoliberalismo” y la aceleración del proceso de unificación europea. De nuevo, pareció que la lucha de clases desaparecía sepultada bajo los escombros de la URSS. Pero en la segunda mitad de los años 90 resurgieron los “brotes rojos” en varios países europeos, y desde entonces, con altibajos y retrocesos pero lentamente hacia arriba, vuelven las luchas sociales en un contexto de típica polarización sociopolítica y electoral en la que el neofascismo es azuzado por el capital en previsión de la paulatina movilización obrera y popular. Es en estos momentos cuando se demuestra la corrección histórica de la teoría marxista de la organización, de la dialéctica entre conciencia y malestar difuso, entre organización y espontaneidad, de la necesidad de mantener siempre una lucha organizada con perspectivas estratégicas. En Grecia las izquierdas han practicado esta teoría y ahora demuestran su acierto. En el Estado español, la “izquierda” se arrodilló ante el cadáver del dictador Franco y los efectos los sufrimos todos y todas.  
La segunda reflexión trata sobre la mentira de la “Europa democrática”. Nos mienten cuando hablan de la “construcción democrática de Europa”. Lo que realmente ocurre es la brutal vigencia histórica de la ley de la concentración y centralización de capitales, que hace que las burguesías fuertes dominen a las débiles por la violencia interimperialista o por la presión político-económica, o por ambas a la vez. La ley de la concentración y centralización de capitales ha modelado la evolución europea en cuatro grandes fases de reorganización. Nos encontramos en la cuarta, la iniciada tras la guerra de 1939-1945. Las tres anteriores se aceleraron e impusieron mediante sanguinarias guerras que abarcaron todos los espacios donde la civilización europea había hincado sus zarpas. El Tratado de Wetsfalia de 1648, el Congreso de Viena de 1815 y Yalta y Postdan en 1945 sancionaron las tres reordenaciones anteriores impuestas tras guerras atroces. Pero la cuarta, que tuvo en el Tratado de Maastricht de 1992 uno de sus momentos decisivos, está sin cerrarse definitivamente porque, por ahora, el euroimperialismo no puede recurrir a otra guerra mundial.  
Carecemos de espacio para analizar las relaciones de supeditación del euroimperialismo al imperialismo occidental dirigido por los EEUU, y la agudización de las contradicciones mundiales que abre la posibilidad de guerras locales que desencadenen dinámicas prebélicas a gran escala. Los intelectuales burgueses no podían imaginar hace dos décadas la evolución del mundo, y se reían a carcajadas de la teoría marxista del imperialismo. Ahora la realidad les da pánico y no hacen sino justificar como sea el espeluznante rearme imperialista mundial. Mientras las contradicciones de fondo se agudizan, las burguesías europeas más poderosas han jugado con el pueblo trabajador griego, y con los demás, como juega el depredador con su presa, apretando poco a poco la soga alrededor de su cuello, en un sádico juego de controlar el tiempo económico-político en función de sus intereses internos y de la debilidad creciente de la víctima. Al no poder imponer militarmente, por ahora, sus exigencias recurren a presiones económicas y políticas cada vez más duras, amenazando directamente con la expulsión de la zona euro, y con otras medidas más drásticas, lo que causa pavor en esas burguesías débiles que tienen más miedo a sus propios pueblos explotados que a los tiburones financiero-industriales.  
La tercera y última reflexión surge precisamente del comportamiento de las burguesías débiles, que aceptan las durísimas exigencias externas contra sus pueblos con tal de mantenerse en el poder. La clase trabajadora griega está luchando por la verdadera independencia de su país, independencia práctica rechazada por su burguesía al aceptar la dominación impuesta por potencias extranjeras, por el FMI, por el capital financiero, etc. Desde hace algunos años, independentistas vascos explicaban en foros internacionales el surgimiento de nuevas opresiones nacionales dentro de la Unión Europea, sobre pueblos oficialmente soberanos, invisibles desde el la ceguera dogmática, como efecto de la transferencia de valor, del saqueo legalizado por la Unión Europea de la riqueza de los pueblos y Estados débiles a manos de los fuertes, mostrando que ya actuaba en la práctica la Europa de las dos velocidades, incluso con la aparición de una periferia sobreexplotada dentro de la Unión Europea. La crisis capitalista real emergida entre verano de 2007 y 2008 intensifica estas explotaciones nacionales dentro de la Unión Europea.  
En un alarde de cinismo hipócrita  se acusa al pueblo griego de haber falsificado u ocultado datos sobre su verdadera situación económica para no perder la confianza de los mercados financieros. El capitalismo es terrorista, corrupto y mentiroso en su misma esencia y las mentiras de la gran banca, de los monopolios y de los Estados imperialistas son cualitativa y cuantitativamente más dañinos para la humanidad que las del pequeño y pobre Estado griego. El pueblo griego debe exigir responsabilidades a su clase dominante, y cargar sólo sobre ésta los costos de la crisis. Aún así, el pueblo trabajador griego tiene la suerte de disponer de su propio Estado, de ser siquiera formalmente independiente, lo que aumenta su capacidad de lucha y de defensa contra esta nueva forma de opresión nacional invisible. Otros pueblos no tenemos esos recursos, y debemos conseguirlos cuanto antes para defendernos de la ferocidad del euroimperialismo. Euskal Herria necesita un Estado independiente que asuma la defensa de su pueblo trabajador en medio de la crisis mundial.  
IÑAKI   GIL DE SAN VICENTE  
EUSKAL HERRIA 6-V-2010

diumenge, 9 de maig del 2010

Cançons de taller, memòria col·lectiva

Acabe de veure el vídeo que ha editat l'Associació Cultural Serra Grossa titulat “La Vallada invisible”. Ma paregut magnífic el treball etnològic realitzat. Tant o més que l'anterior “Vallada pas a pas”. Tant com el treball de Francesc Belda i Ramon Chorques en el rescat i edició dels contes populars de la col·lecció “Cadireta de boga”. Son feines fetes amb qualitat i gust per la recuperació de la nostra història i forma de vida més recent el poble de Vallada. Manera de viure i història que perdríem sense remei si no fora per aquestes iniciatives.

Abans la història consistia en narrar les gestes del reis, basant-se en els documents. Avui quan pensem en Roma no sols pensem en els emperadors, ens interessa saber com vivien els romans anònims. Per a poder fer la història dels pobles la ciència històrica ha evolucionat obrint el ventall de possibilitats fins incloure les manifestacions culturals de masses i populars, mitjançant les tècniques de la antropologia i la etnologia.

L'obra més representativa d'aquest tipus d'història es “El formatge i els cucs”, de Carlo Ginzburg. Es tracta de la història d'un moliner italià de finalsdel segle XVI, conegut com Menocchio, que va ser jutjat i cremat en la foguera pel Sant Ofici. Guinzburg, a través de la documentació dels processos, informa més sobre la societat i cultura de la Itàlia renaixentista que les histories socials elaborades, amb nombroses dades quantificables, pels historiadors socials.

Aquesta metodologia s'anomena “microhistòria”, i consisteix en reduir l'escala d'observació. Mirar de prop permet captar elements que se'n fugen en una visió de conjunt. La microhistòria no es suficient per a explicar els canvis socials, que es la funció de la història, però es imprescindible per a matisar les grans construccions històriques. Dins la microhistòria hi ha altra aportació per a la història més recent: la història oral. Es tracta de recollir testimonis de les persones majors de contes, vivències personals, llegendes o cançons que formen la part de la cultura popular no escrita, conservada per tradició oral.

A Vallada el sistema de producció de cistelles basat en el taller artesanal va facilitar, al llarg de molt de temps, la proliferació de cançons que contaven fets del poble. Als tallers, on treballaven varies dones joves amb ganes de diversió, arribaven les noticies (xafardeigs dirien ara) i entre unes i altres li posaven lletra i música a la novetat, això sí, sense deixar de teixir les cistelles. Però aquestes “creacions” col·lectives no quedaven limitades a un taller. La crònica, amb rima i melodia, corria entre les treballadores de tots els tallers, grans i xicotets. La prova es que les mateixes cançons les saben dones que havien treballat en el taller del Xato o en el dels Ximes o en el de Llapissera, o en qualsevol altre.

Algunes encara han arribat a nosaltres però es perdran si no hi ha ningú que les rescate de l'oblit. Encara hi ha gent que sap lletra i música de “La col copà” i moltes més que, de segur, podrien recuperar-se per incrementar el bagatge de la cultura popular de Vallada. No sé si açò de fer cançons dels esdeveniments del poble ha passat a altres pobles però em sembla una manera original de perpetuar, mentre la memòria aguante, els fets que per a la gent del poble era important. Seria una pena que no es gravara eixe tresor que desapareixerà amb les poques dones que encara poden cantar-ho.

Es el nostre passat més recent i es diu que sense conèixer el nostre passat no podrem entendre el nostre present

IRON MAIDEN

dimecres, 5 de maig del 2010

Denúncia a un vàndal




Hola, bon dia

Vull denunciar el que em sembla un abús d'allò més vandàlic.

Des de fa  un temps, hi ha alguna persona que la té mampresa amb el meu cotxe i especialment amb els espills retrovisors, me'ls han trencat sis vegades, no una ni dos, sinó sis vegades.


Voldria saber què li he fet al vàndal que me'ls trenca!!!! Fins ara, era el del costat de l’acompanyant, però, com que l'última vegada que me'l va trencar, el mecànic li va posar una cinta fixadora, ara ha trencat el del meu costat (el diumenge 02-05-2010).
Jo li pregaria a eixa persona que s’identifiqués i si li he fet alguna cosa que li sàpiga mal, li demanaré disculpes, però que deixe d’una vegada de trencar-me el cotxe, ja que em costa 60€ canviar l’espill.

Gràcies per publicar-ho.

Isabel “la Catalana”

dimarts, 4 de maig del 2010

Ja que estem de felicitacions...


... a nosaltres ens agradaria felicitar al Club BTT de Vallada, perquè ens fan disfrutar molt amb el seu bloc i les aventures que ens conten, a més dels videos i fotografies que hi pujen.

Tenen molta activitat al bloc i moltes ganes de pasar-ho be en contacte amb la natura, i és algo admirable per la seua part.

L'última entrada, La ruta aquàtica, ens ha fet somiar en quant erem joves... o millor dit, ens ha fet veure que no cal ser un crio per passar-s'ho be amb situacions com aquesta, tan refrescants...

Com diuen ací els vells: Xè quins beciclistes esteu fets!

PD: A l'apartat de blocs valladins, pugueu visitar el seu bloc.

Felicitació a l'Ajuntament per renovar la iluminació en la Plaça Ramón i Cajal

Hola, buenos dias;
Me gustaría felicitar al Ayuntamiento por haberse hecho cargo de renovar la iluminación del parque de la plaza Ramón y Cajal, cuando todos sabemos que són los padres de los niños que juegan a la pelota en dicha plaza los que deberian haber pagado los destrozos, comprando farolas nuevas.

El Ayuntamiento ha hecho una gran labor.

Gracias por publicar este artículo de opinión.

Anónimo.

LA CAMBRA DE DALT: El bagatge dels llauradors.


Molt bon dia a tots, valladins i valladines.
De nou, un nou bloc creat per gent de Vallada.
Esta vegada ens mostren històries i vivències rurals, anècdotes, records que ara quasi no hi són, però que un vegada varen ser el pa de cada dia.
Històries que ens fan viatjar cap a temps que quasi tots hem oblidat.
S'anomena: LA CAMBRA DE DALT. El bagatge dels llauradors, i no te cap de desperdici.
Mel!

El linkem a l'apartat de blocs valladins.

Venda moto HONDA CBR 600 RR


Preu: 5200€ (A convenir)
JORGE 653874639
jorgemgvlc@hotmail.com

Venda de pis i caseta de camp.







Fa poc que he sabut de vosaltres. Un amic em va comentar que existia Valladacity i que estaria bé fer saber tot el que passa en el nostre poble.
Li vaig comentar que em venia el pis i em va animar a que ho publiqués ací.
M´agadaria saber si podríeu publicar-me un anunci per a qui li interesse un pis o una caseta en Vallà.

El pis té 4 habitacions, 2 banys, cuina amb galeria i saló-menjador amb ampli balcó. Té 125 m2, molt bona ubicació, bones vistes i possibilitat de comprar-lo amb plaça de garatge o sense.

La caseta està per Terrassos, té 90m2 edificats. Si algú necessita més informació podeu contactar amb mi:

ANA
Tel. 650867919

Tant si es pot publicar o no, moltes gràcies; està molt bé que cadascú puga expressar lliurement els seus pensaments.

diumenge, 2 de maig del 2010

Trenta anys de concòrdia llançats al fem

Fa quasi trenta anys, es va fundar l'Associació de Jubilats i Pensionistes de Vallada. Al llarg de tots estos anys l'Associació ha sigut un lloc on tots els majors del poble han pogut gaudir de la companyia de la resta. Al través de l'Associació han viatjat per tota Espanya, des de Cantàbria fins Andalusia, des de Galícia fins a Catalunya, o a Balears, passant per les dues Castelles. Se'n recordeu dels viatges amb Pelossa de cap? Persones que el més lluny que havien arribat era la consulta del metge en Xàtiva, van poder veure les meravelles del nostre país. Han fet dinars, han fet ball, han discrepat o han estat d'acord, però sempre han estat junts. De dretes, d'esquerres, rics o pobres, tots han anat junts a tots els llocs.

En un poble com el nostre ens coneguem tots. Sabem cadascú de quin peu coixeja, com pensa, fins i tot què vota, però l'Associació s'ha mantingut al marge d'estes menudeses i ha preservat el que era realment important: l'harmonia i la concòrdia entre gent que ha viscut mols anys saludant-se pel carrer, fent-se visites, comentant el que passa al poble, preocupant-se pels alifacs de veïns i coneguts, fent vida en comú, compartint vida.

Si es molesteu en preguntar als majors de qualsevol poble vos diran que els ajuntaments es fan càrrec de moltes despeses de les associacions de jubilats i pensionistes. Els paguen dinars, viatges, equipament per als locals, etc. No ha sigut aquest el cas de Vallada. L'Ajuntament d'ací no s'ha recordat per a res de l'Associació fins a l'any passat que, no sabem per què, va intentar desallotjar als majors del seu local de la Plaça Major per a desterrar-los a les afores (Veieu les entrades “Asustaviejas” d'aquest blog)

Encara no sabem el per què del fort interès de l'actual equip de govern de l'Ajuntament en fer-se amb el local de l'Associació. Ja ho sabrem, el temps s'encarregarà de destapar-ho. Però el que sí sabem es que estan dispostos a tot. Fins i tot a tirar al fem quasi trenta anys de concòrdia veïnal. Els afiliats no havien mostrat ningun tipus de disconformitat fins que l'equip de govern va començar a buscar gent per a formar una llista alternativa a les passades eleccions en la directiva. Sempre ha sigut un problema trobar a algú que vullga treballar per l'Associació, perquè sols es feina sense cobrar ni un duro. Però l'equip de govern es va treure de la mànega una candidatura alternativa que va perdre per golejà.

Com no han pogut invalidar la directiva eixida de les últimes eleccions, han optat per fer un altra associació. Diuen que a la nova associació no caldrà pagar quota. La pagarà l'Ajuntament amb els diners de tots? Diuen que hi haurà dinar també sense pagar. Pagarà l'Ajuntament un dinar a uns majors del poble i a altres no? No deu estranyar-nos. Ja subvenciona a unes associacions amb molt poca activitat i deixa sense cap subvenció altres amb un treball considerable per la recuperació de costums, contes, teatre, documentals, etc. Però s'atreviran a fer-ho amb els nostres majors?

Pressionen a la gent per a fer el que no volen, fins i tot induint a cometre il·legalitats. Si la vegada anterior varen incórrer en una il·legalitat al llevar el comptador de l'aigua per a que no s'obrira el bar, ara ho han tornat a fer en dir-li al contratiste del bar que no li pague la mensualitat a l'Associació amb la qual té un contracte.

Espere que se'n adonen que estan introduint un element de discòrdia que pot portar greus conseqüències per a la convivència al poble. Espere que se'n adonen que hi ha coses que una vegada s'han trencat es molt difícil reconstruir-les. Espere que els pague la pena fer el que estan fent, perquè estic segur que el poble no permetrà que isca gratis llançar al fem trenta anys de concòrdia.

IRON MAIDEN